Bacardí, Montserrat; Foguet, Francesc (ed.), Vigència de Manuel de Pedrolo, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2018. Biblioteca Milà i Fontanals, 65.

El simposi «Vigència de Manuel de Pedrolo», que tingué lloc a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans l’11 i el 12 d’abril de 2018, va rellegir, des de mirades noves, les principals facetes de la seva obra, a fi de calibrar-ne la validesa i la permanència. Aquest volum recull, reelaborades, les intervencions al simposi.

La vastitud de l’obra de Manuel de Pedrolo i el compromís polític que va adoptar han pesat com una llosa en la recepció de la seva literatura. Escriptor prolífic i polifacètic, Pedrolo va escriure un corpus tan ingent i tan divers que resulta difícil d’apamar-lo amb coneixement de causa i de fer-se una idea precisa de tots els topants. Crític amb els poders establerts, va patir la censura i les represàlies del règim franquista i, un cop liquidat, va continuar defensant, ara obertament, la independència dels Països Catalans des de posicions esquerranes en uns temps de claudicacions ideològiques. Sense embuts, Pedrolo va denunciar, amb una coherència i una contundència granítiques, les renúncies polítiques durant la «transició» lampedusiana i la manca de democràcia real en els estaments polítics hereus de la dictadura. Aquest estigma doble —una obra magna, gairebé inabastable, i una ideologia de radicalitat democràtica, incòmoda per als plutòcrates— ha eclipsat sovint la riquesa, la varietat i l’originalitat del conjunt de la seva literatura. I també la seva qualitat.

El simposi «Vigència de Manuel de Pedrolo», que tingué lloc a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans l’11 i el 12 d’abril de 2018, volia rellegir, des de mirades noves, les principals facetes de la seva obra, a fi de calibrar-ne la validesa i la permanència. El principal propòsit era analitzar el corpus pedrolià en el marc de la literatura catalana contemporània i aprofundir en els aspectes més rellevants que l’han convertit en un clàssic de les nostres lletres. Per aquest motiu, com a coordinadors de l’encontre, vam confiar a diversos investigadors —bregats en la lectura i l’anàlisi— que abordessin una interpretació crítica dels gèneres que Pedrolo va conrear i una revisió sistemàtica, a ulls d’avui, del seu llegat literari.

Vigència de Manuel de Pedrolo recull les intervencions, reelaborades, del simposi. S’enceta amb la dissertació de Jordi Coca sobre la pervivència de Pedrolo quaranta-sis anys després de la publicació de Pedrolo perillós? (1973) i es clou amb la panoràmica de Margarida Aritzeta sobre la presència múltiple de l’obra pedroliana en la literatura actual. Els altres ponents van centrar la seva atenció en un dels àmbits de l’opus de Pedrolo: Josep Camps Arbós, la narrativa; Antoni Munné-Jordà, el cicle de novel·les Temps obert; Helena Mesalles, la poesia; Maria Dasca, els contes; Jordi Lladó, el teatre; Xavier Ferré, l’articulisme, i Olívia Gassol, l’epistolari. Completaven el programa del simposi una incursió en l’amistat de Pedrolo amb Maria Aurèlia Capmany, per Isabel Graña, i una altra sobre la seva faceta de traductor de poesia, per Alba Pijuan. En annex, hem inclòs la mirada que Anna M. Moreno-Bedmar hi va oferir sobre l’Espai Pedrolo, una exposició permanent situada al castell de Concabella, als Plans de Sió, exemple de la patrimonialització del llegat de l’escriptor.

De tots els abordatges que aplega aquest volum, en voldríem destacar quatre constants generals, que hi planen d’una manera més o menys subreptícia i que probablement marcaran la tònica del que pot ser la redescoberta de la producció pedroliana i la seva vigència en l’esdevenidor.

De bon començament, la centralitat ineludible que ocupa Manuel de Pedrolo en la literatura catalana contemporània —de bracet d’altres autors com Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Mercè Rodoreda o Joan Sales, per esmentar alguns noms de generacions properes—, per raó de la solidesa i la densitat del seu corpus creatiu, equiparable al dels grans clàssics de les literatures occidentals. Aquesta centralitat, amb el pas dels anys, s’ha refermat amb sediments nous, no tan sols entre els historiadors i els crítics literaris, sinó sobretot entre els escriptors i els lectors, moltes vegades amb l’ajut destacable de la feina de difusió i heretatge de la seva literatura.

En segon lloc, s’assenyala la importància d’abastar i de percebre com un «tot» el projecte literari de l’escriptor, en què cada part està estretament vinculada amb les altres en una evolució diversa, complexa i coherent. És evident, per exemple, que els seus relats s’erigeixen en un laboratori de la novel·lística, mentre que el seu teatre esdevé un dispositiu metafòric i simbòlic per a vehicular el pensament polític.

En tercer lloc, es posen en relleu les connexions estretes que mantenen les seves obres amb la voluntat d’explorar els límits de la condició humana, la lògica de la llibertat i la crònica del seu temps des de l’ambició creativa d’una totalitat literària. Un desafiament creatiu que vol ser l’expressió d’una mirada sobre el món i l’ésser humà i que reflecteix, coherentment, una necessitat permanent de recerca al voltant de temàtiques, estètiques, gèneres, tècniques i formes múltiples.

En darrer terme, plana la possibilitat de fixar, entre l’extensa llista de títols pedrolians, unes fites imprescindibles per als lectors d’ara, que, provisionalment, podrien ser —per consensos amplis i sense desmèrit d’altres— aquestes: Cendra per Martina, Balanç fins a la matinada, Totes les bèsties de càrrega i el cicle Temps obert, en novel·la; Homes i No, Situació bis, L’ús de la matèria, Aquesta nit tanquem i Bones notícies de Síster, en teatre; Arreu on valguin les paraules, els homes i Simplement sobre la terra, en poesia; Crèdits humans i Violació de límits, en narrativa curta, i Els elefants són contagiosos, A casa amb papers falsos i Cròniques d’una ocupació, en articulisme.

En comptes de perillós o inabastable, Manuel de Pedrolo ha arribat al centenari amb una vitalitat encomiable com un contemporani nostre, au fènix renascuda de les cendres, si hem de jutjar pel nombre de reedicions de què ha gaudit en poc temps la seva obra, pels lectors nous —també joves— que hi accedeixen com una troballa sorprenent i pel ressò que han atès els homenatges que arreu se li reten en el seu efímer any de glòria. Amb aquest volum hem pretès fer-lo una mica més conegut i present, situar-lo, alhora, al cor de l’acadèmia i als ulls dels lectors d’avui, capaços de meravellar-se amb Acte de violència, Hem posat les mans a la crònica o Tocats pel foc. Les aportacions que conté tenen el mèrit, si més no, de contribuir a trencar alguns tòpics i esborrar algunes marques —com ara la inexpugnabilitat d’una obra extensa, la lleugeresa creativa o l’entotsolament personal— que han dificultat que Pedrolo s’imposi als lectors, crítics i estudiosos per la seva originalitat i el seu valor. Així mateix, si calia, tornen a verificar que Manuel de Pedrolo és, sens dubte, un dels escriptors més diversos i complets de les lletres catalanes del segle xx i, també, un dels més oberts i receptius als corrents estètics internacionals. Un escriptor, en definitiva, amb tots els ets i uts que, bo i esquivant dificultats alienes a la literatura, ha aconseguit arribar al segle xxi amb una vigència inusitada, sovint extraordinària.

Montserrat Bacardí i Francesc Foguet
(De la «Presentació», p. 5-7)

Enllaços

Manuel de Pedrolo
https://www.escriptors.cat/autors/pedrolomde/

Simposi «Vigència de Manuel de Pedrolo»
https://filcat.uab.cat/simposi-vigencia-de-manuel-de-pedrolo/ 

Publicacions de l’Abadia de Montserrat
http://www.pamsa.com/pamsa/inici.html

Fundació Manuel de Pedrolo
http://www.fundaciopedrolo.cat/