Mar Massanell publica el llibre «No m’à romasa sinó la honestat». Rere la petja d’una innovació lingüística en el pas del català antic al modern
Mar Massanell i Messalles, No m’à romasa sinó la honestat». Rere la petja d’una innovació lingüística en el pas del català antic al modern, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat («Textos i Estudis de Cultura Catalana», 240), 2020, 450 p.
La professora del Departament de Filologia Catalana de la UAB Mar Massanell i Messalles ha publicat el llibre «No m’à romasa sinó la honestat». Rere la petja d’una innovació lingüística en el pas del català antic al modern, que ha aparegut com a número 240 de la col·lecció «Textos i Estudis de Cultura Catalana» de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Partint de la descripció i l’anàlisi de dades obtingudes de buidatges exhaustius del Corpus Informatitzat del Català Antic (CICA), que abraça des dels primers textos en la nostra llengua, del segle xi, fins a obres i documents de la fi del segle xvi, «No m’à romasa sinó la honestat» indaga en l’inici del procés lent i gradual de substitució de l’auxiliar ésser per haver en l’àmbit que era propi d’aquell per herència llatinovulgar i ho fa fixant-se en tres tipus de construccions (les estatives d’existència, les estatives de permanència i les esdevenimentals) que comparteixen el fet d’haver admès d’una manera primerenca la innovació en la selecció de l’auxiliar, entre la segona meitat del segle xiii i la primera del xiv. L’anàlisi de les característiques de les mostres innovadores, amb l’objectiu de detectar-hi trets comuns que ajudin a comprendre les vies d’entrada i d’avenç del canvi lingüístic, és la raó de ser de la recerca continguda en aquest volum.
Després d’una introducció adreçada a situar el lector menys familiaritzat amb el tema de la selecció de l’auxiliar de perfet, l’obra s’estructura en tres capítols, cadascun centrat en un dels tres tipus de construcció esmentats. Així, el primer s’interessa per les estatives d’existència i analitza les vacil·lacions en l’ús d’ésser com a auxiliar de perfet d’ésser, tant en construccions locatives com atributives i existencials, alhora que contrasta el comportament d’aquest verb amb el d’estar, que selecciona haver com a auxiliar de perfet des dels orígens de la llengua en els diferents usos que cobreix. El següent capítol tracta de les alternances entre els auxiliars ésser i haver en les construccions estatives de permanència amb els verbs romandre, emprat des dels primers textos, i restar, que li fa la competència a partir del segle xv, i assenyala el comportament diferencial de les estructures pseudoimpersonals respecte de les que no contenen un datiu experimentador. Finalment, el tercer estudi ofereix una visió del canvi en l’auxiliar dels temps de perfet en les construccions esdevenimentals. S’hi tracten tant els verbs propis per antonomàsia d’aquestes estructures durant l’edat mitjana, que són el pronominal seguir-se (en concurrència amb el menys freqüent esdevenir-se) i el no pronominal esdevenir (que ocasionalment rep la competència de seguir), com altres verbs que comencen a inserir-s’hi coincidint amb el declivi d’esdevenir al llarg del segle xv, el més habitual dels quals és passar, tot i que també entren en joc sobrevenir, succeir, (a)contènyer(-se) i ocórrer.
L’obra té una clara unitat temàtica i un fil conductor ben definit, com queda palès en el capítol de conclusions, en què es relacionen els resultats obtinguts dels tres estudis pel que fa a cinc aspectes. Primer: la cronologia del procés de substitució d’ésser per haver. Segon: la incidència de la innovació, molt variable en funció del tipus de construcció i de la centúria. Tercer: els contextos afavoridors del canvi, entre els quals destaquen les construccions pseudoimpersonals i les estructures pronominals de tipus esdevenimental que duen un SN tema indefinit. Quart: les característiques de les construccions amb l’auxiliar innovador, especialment pel que fa al manteniment sovintejat de la concordança en gènere i nombre del participi amb el subjecte i també quant a la manca de concordança en nombre del verb amb l’argument intern quan aquest és indefinit i ocorre en posició postverbal, la qual s’observa sobretot en obres de procedència nord-occidental. I cinquè: les causes que van motivar l’inici de l’expansió d’haver com a auxiliar de perfet, que reposen en els usos existencials d’aquest verb, tant per l’associació que s’hi estableix entre haver i els sintagmes nominals indefinits, com pel paral·lelisme estructural que s’observa entre les construccions presentacionals i les pseudoimpersonals.
El llibre es completa amb un annex sobre dos tipus de construccions existencials del català antic. D’una banda, les presentacionals amb haver o haver-hi acompanyades del participi d’un verb inacusatiu com restar, entrar o morir amb funció predicativa («hi havia entrats ben ·M· hòmens»). De l’altra, les impersonals temporals amb haver més el participi de passar com a predicatiu («molts dies ha passats»). Són estructures que cal distingir dels primers casos d’innovació en la selecció de l’auxiliar dels verbs inacusatius que poden inserir-s’hi, distinció no sempre fàcil d’assolir, atès que només les construccions amb el SN tema plural poden evidenciar la manca de concordança en nombre del verb i, doncs, el caràcter impersonal de l’estructura.
