Us oferim el text que Anna Maria Villalonga, comissària de l’Any Pedrolo, va llegir en la inauguració del Simposi “Vigència de Manuel de Pedrolo”, celebrat a l’Institut d’Estudis Catalans els dies 11 i 12 d’abril de 2018.

Podeu veure també una selecció de les fotografies que vam recollir durant la celebració del simposi en aquest enllaç

 

M’agradaria comentar l’interès que em desperta el títol atorgat al Simposi: “Vigència de Manuel de Pedrolo”. És un títol carregat de matisos que, en el marc de la situació política del país en aquests instants, adquireix una dimensió gairebé inusitada, per desgràcia molt més gran que no ens podíem imaginar fa un temps.

Des d’aquest punt de vista, la vigència del pensament pedrolià, de la seva dedicació i servei a Catalunya i als Països Catalans, de la seva insubornable i ferma consciència de classe i de país, no pot resultar més actual. Pràcticament tot allò que va escriure ‒com a articulista, en els seus dietaris, però també com autor de ficció‒ és deutor d’aquest compromís. Els pedrolians sabem perfectament que el Pedrolo ideològic és indestriable del Pedrolo escriptor. Ho deia Bel Zaballa, l’autora de la seva recentment publicada biografia, en un article de fa pocs dies.

I cito: La seva obra era fruit d’un temps i d’unes circumstàncies. Les d’un país que havia estat vençut per la força de les armes i al qual volien anihilar per l’imperi de la llei. […] No es pot deslligar el Pedrolo escriptor del Pedrolo patriota: l’un es deu a l’altre i viceversa.

Certament és així: la veu de Pedrolo era una veu alçada contra la injustícia, que emprava la literatura com a arma de denúncia, com un altaveu contra el totalitarisme, la repressió i l’anorreament de la cultura. No obstant això, avui ens trobem en el si d’un Simposi universitari. Un Simposi que pretén una relectura crítica dels diversos gèneres que va conrear, una revisió sistemàtica del seu llegat des d’una mirada estrictament actual. Penso que, per força, aquesta mirada ha de ser oberta, desacomplexada i sense restriccions ni reduccionismes.

Joan Oliver, a la Nota Preliminar a l’edició de 1974 de la novel·la Algú que no hi havia de ser, va resumir la dualitat pedroliana tot indicant que Pedrolo pretenia que els seus textos

[… ] vagin constituint una imatge, com més completa millor, d’un món en el qual el fet d’escriure s’insereixi com una realització que, d’una banda, en dona testimoni i, de l’altra, s’estableix com a finalitat d’ella mateixa tot i que pugui incidir en unes circumstàncies socials que ja no són literatura […] Un doble compromís subratlla el fer de Manuel de Pedrolo escriptor. El novel·lista ha de crear el seu món, però, alhora, hi ha el món en el qual viu, del qual és un ciutadà forçosament partidista i que de cap de les maneres no pot negligir si escriure és, també, una arma.

Socialment se’n parla molt del Pedrolo polític, del Pedrolo ideològic, però no tant del Pedrolo literat. Per això nosaltres sí que estem obligats a trobar el camí per valorar, tot i acceptar que els dos Pedrolos són inseparables, el vessant més literari, més creatiu, més purament artístic de la seva obra. Perquè no tenim, al llarg del segle XX, cap altre autor com ell. Cap altre escriptor amb la mateixa voluntat d’explícita transgressió, innovació i ruptura. Cap altre que estripi, que experimenti i innovi de manera tan agosarada. I ho aconsegueix al marge de la part circumstancial de la seva feina, la qual cosa encara em sembla més remarcable. Denunciar ideològicament mentre transgredeix narrativament i estilística. El material de què es nodreixen els homes lliures. Encara que siguin lliures només ‒”només”, quina paraula més potent aquí!‒ en el seu interior.

Pedrolo, a l’entrevista que va concedir a Joaquim Maria Puyal l’any 1983, va dir que volia incidir en la societat, però també va confessar que volia fer una obra moderna, creadora, que no s’estanqués “en aquesta petita bassa nostra de granotes”, sinó que sortís a fora i integrés algunes coses “d’aquest fora” que li interessaven moltíssim. Si analitzem les seves paraules, veurem que ell mateix ens va oferir les vies per les quals ens hi hem d’aproximar.

Com us podeu imaginar, soc pedroliana convençuda des que tinc us de raó, però conèixer en profunditat l’inacabable corpus del nostre autor és gairebé impossible. Actualment, amb l’honor que representa per a mi haver estat designada Comissària de l’Any del centenari, estic rellegint molt, però també -ho he de confessar- estic llegint per primer cop alguns dels seus textos. I a mesura que aprofundeixo en el llegat pedrolià, em convenço més i més de la seva enorme dimensió artística, que assoleix un inqüestionable nivell d’excel·lència (no en totes les obres igual, evidentment, perquè quan s’escriu tant és impossible) i que posseeix, al meu entendre, un vessant filosòfic i dialèctic fruit de l’honestedat i la sinceritat. Potser és això treballar des de la llibertat interior. Potser és això.