El dramaturg Albert Mestres ha publicat una antologia de les seves peces teatrals escrites durant les tres darreres dècades, acompanyada d’una introducció del professor Francesc Foguet, en una edició molt acurada de Rema 12 amb disseny gràfic de Víctor Oliva.

Albert Mestres, Teatre nu, 1990-2020, Barcelona, Rema 12, 2022.

“És difícil de trobar, en el panorama actual de les lletres catalanes, un dramaturg com Albert Mestres (Barcelona, 1960), que desplega la seva activitat creativa en diversos àmbits entrellaçats: la poesia, la novel·la, l’assaig, la traducció, el teatre, la direcció escènica, la pedagogia teatral, l’edició i la gestió cultural. En realitat, ho fa com en un tot, sense solució de continuïtat, en què aquestes facetes no són compartiments estancs, sinó vasos comunicants que es nodreixen entre si. En el rerefons d’aquesta eclosió creativa hi ha una profunda passió lectora, que amara de cap a cap la seva trajectòria, i, en termes més prosaics, una necessitat de professionalitzar-se com a escriptor en un context cultural que no ho posa gens fàcil. Del 1985 ençà, la relació de les traduccions, l’obra literària i les posades en escena que ha dirigit constitueixen un corpus extraordinari, d’una gran solidesa, que en el camp minat del teatre fa d’Albert Mestres una rara avis.

En la seva creació literària combina els gèneres a lloure, segons les fretures expressives de les temàtiques de què tracta, en una hibridació que trenca fronteres i que explora els límits de la literatura i, en el cas de les seves peces dramàtiques, de la teatralitat. El caràcter original de la seva proposta dramàtica –literària, en general– arrela en la interlocució subtil que estableix amb la literatura del passat i en l’actualització de les grans temàtiques que han preocupat els humans des dels temps remots. Ben mirat, la dramatúrgia de Mestres pot entendre’s com una indagació de les parts més fosques de la vida. No pas amb una curiositat mòrbida, sinó amb una peremptorietat per comprendre. En aquest sentit, estèticament, el seu teatre és d’un lirisme i d’un simbolisme, reduïts a la mínima expressió, en què sembla predominar, d’una banda, el grotesc, el poder revelador del qual s’enfonsa en l’experiència visceral, i, de l’altra, l’expressionisme, amb les seves distorsions il·luminadores, empeltat en aquest cas d’altres estètiques d’avantguarda i d’altres influències literàries, artístiques i musicals. L’un i l’altre trenquen els límits culturals i apel·len al judici estètic i ètic.

Teatre nu recull les obres escrites entre 1993 i 2020 que Albert Mestres ha considerat vàlides per integrar aquest volum antològic de la seva dramatúrgia. La primera part agrupa, sota el títol de “farses i tragèdies”, les peces més extenses. Aquesta adscripció a dos gèneres perfectament fixats no deixa de ser irònica, perquè els textos tendeixen a transgredir-los, a subvertir-los com feia Joan Brossa i, a manera de paròdia, a plantejar una relectura actual dels referents de partida. La segona part inclou, en canvi, les peces més curtes, sota l’epígraf, descriptiu, de “teatre breu”. Es tracta de propostes més experimentals que, molt marcades per Samuel Beckett i Joan Brossa o per la recreació sincrètica dels clàssics, apunten cap a provatures minimalistes. Tant les obres de la primera part com les de la segona fan plena justícia al títol del llibre, que al·ludeix no tan sols a la nuesa retòrica, sinó també al caràcter radicalment essencial de la dramatúrgia mestresiana: la màxima expressió de la nuesa és, al cap i a la fi, la condició humana.

La poètica escènica de Mestres beu d’influències molt diverses que van de Samuel Beckett a Thomas Bernhard, passant per Vladimir Maiakovski, Bertolt Brecht, Michel de Ghelderode o Joan Brossa. A aquests pròcers teatrals, caldria afegir-hi nombroses obres literàries, artístiques o musicals que se sedimenten imperceptiblement en la seva dramatúrgia, i també una munió d’escriptors grecollatins (Homer, Èsquil, Sòfocles, Eurípides, Plató, Ovidi) i de la literatura universal de tots els temps (William Shakespeare, Franz Kafka, Fernando Pessoa, Pier Paolo Pasolini, Sylvia Plath). Això no obstant, a l’hora d’escriure teatre, Mestres aspira des de les primeres obres a construir un espectacle entès com a experiència escènica, en què el text és un element més dins del conjunt. Una experiència escènica, profundament poètica, que treballa a fons el sintetisme i la disposició plàstica i musical de l’espai escènic i que capgira com li plau les convencions teatrals amb la intenció de sondejar els límits de la teatralitat i crear d’aquesta manera metàfores i significats nous. L’objectiu és commoure l’espectador, colpir-lo i crear-li un estat d’emoció que el deixi desconcertat i potser el convidi a reflexionar sobre la seva condició i el món en què viu.”

“Introducció”, p. 7-8.
Dr. Francesc Foguet i Boreu (UAB)
http://filescat.uab.cat/filcat/francesc-foguet-i-boreu/