És el primer llibre en llengua catalana que novel·la la retirada de l’allau de refugiats que fugien de la guerra i de la repressió del franquisme, i que van ser confinats en els camps de concentració francesos. Homenatge a l’èxode dels més desvalguts, als homes i les dones que ho deixaren tot enrere per salvar la vida, Ombres entre tenebres és, en paraules de Domènec Guansé, «una recusació i una punyent denúncia de l’esperit feixistoide o de tolerància i simpatia imbècil amb el feixisme que bestialitza tot el que toca».
Manuel Valldeperes, Ombres entre tenebres. L’èxode de Catalunya, edició a cura de Montserrat Bacardí i Francesc Foguet, Barcelona, Adesiara, 2017.
La desfeta bèl·lica de 1939 va conduir gairebé mig milió de republicans a l’exili, de primer a terres franceses i després arreu dels quatre continents. Entre la munió de refugiats que van travessar la frontera pirinenca hi havia els representants més destacats de les lletres catalanes que havien donat suport a la legitimitat republicana. Bona part d’aquests escriptors –Josep Pous i Pagès, Carles Riba, Anna Murià, Joan Oliver, Xavier Benguerel, Mercè Rodoreda o Pere Calders– van ser acollits hospitalàriament a la República francesa, però, més dissortats, uns quants –Vicenç Riera Llorca, Agustí Bartra, Lluís Ferran de Pol o Joan Sales– van ser confinats als camps de concentració, com milers i milers de persones que fugien de l’horror de la guerra i de la repressió del règim de Franco.
Avui dia pràcticament desconegut aquí, el periodista, assagista, narrador i dramaturg Manuel Valldeperes (1902-1970) va escriure el primer llibre en llengua catalana que novel·lava la retirada de l’allau de fugitius anònims i la reclusió en els camps de concentració francesos: Ombres entre tenebres. L’èxode de Catalunya (1941).
L’obra
Dedicada al president Lluís Companys, als morts a l’exili i als reclosos als camps de concentració, Ombres entre tenebres s’erigeix de manera explícita en un homenatge a la fugida dels més desvalguts, dels homes i dones que, desemparats, van anar a raure als ignominiosos camp del migdia francès. Comença amb la resistència dels darrers soldats de l’exèrcit republicà, que cobreixen la retirada sota els bombardeigs constants de l’aviació i l’artilleria feixistes, i es clou amb el relat de les vivències d’aquests mateixos soldats al camp de Bram.
Valldeperes alterna la narració de les peripècies de Canals i Recasens, dos dels combatents que es baten en retirada, amb la crònica de l’estat d’ànim dels últims dies de la Barcelona republicana, en què els bombardeigs sobre la ciutat, les notícies preocupants del front i la fam imperiosa no impedeixen que encara hi hagi esperances de resistir l’«envestida dels bàrbars». Es veuen frustrades, però, per la màquina bèl·lica dels «invasors», que obliga a evacuar Barcelona i a fugir cap a la frontera. És l’inici de «la més profunda tragèdia que ha viscut Catalunya: l’èxode».
Des de la immediatesa, Manuel Valldeperes, que va escapar-se de l’horror de la Segona Guerra Mundial i va exiliar-se a la República Dominicana, va fixar a Ombres entre tenebres l’èxode dels milers i milers de republicans que van passar la ratlla l’hivern del 1939, confiats que l’Europa liberal i lliure els rebria amb els braços oberts.
L’autor
Manuel Valldeperes i Jaquetot (Barcelona, 1902 – Santo Domingo, 1970), periodista, assagista, narrador i dramaturg, a vint-i-cinc anys va fundar i va dirigir la revista Arts i Lletres. Va ser redactor en cap de La Nau i del magazín Moments, secretari de redacció de La Humanitat i, els darrers mesos de la guerra, va dirigir Meridià i La Rambla. Va escriure diverses peces dramàtiques durant els anys vint i trenta: Comèdia d’amor i de dolor (1923), La sang als ulls (1937) i El malalt incomprès (1938), entre d’altres. Va donar a conèixer les novel·les de tirada popular i sentimental Epistolari d’una dona de món (1927) i Una vida (1934). Així mateix, el 1937 va publicar dos assaigs breus: Els perills de la rereguarda i La força social i revolucionària del teatre.
El desembre de 1939 va arribar, exiliat, a la República Dominicana, on va integrar-se a la vida cultural. Va dirigir La Nación, diari oficial fundat pel dictador Trujillo, i va ser subdirector de La Opinión, La Nación de la Tarde i El Caribe, a més de subdirector general de Belles Arts. Va publicar el llibre apologética Acción y pensamiento de Trujillo (1955) o l’influent assaig El arte de nuestro tiempo (1957). La seva producció com a crític d’arts plàstiques, literatura i música va ser aplegada, en tres volums, a Obra crítica en el periódico «El Caribe» (1998). Recentment, s’han editat a Santo Domingo dos volums recopilatoris dels seus textos apareguts a la premsa: Manuel Valldeperes: su contribución al periodismo, las artes y las letras dominicanas (1945-1969) (2014) i Lecturas de café. Ensayos sobre literatura dominicana (2015).
Els curadors
Montserrat Bacardí, doctora en Filologia Hispànica i llicenciada en Filologia Catalana, és professora de la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha dut a terme diverses tasques editorials. Des de 1998, és coordinadora de Quaderns. Revista de Traducció. Ha publicat articles d’història de la literatura i de la traducció, i els libres Alfons Costafreda. La temptació de la poesía (1989), Cent anys de traducció al català (1891-1990). Antología (1998), Anna Murià. El vici d’escriure (2004), El Quixot en català (2006), Catalans a Buenos Aires. Records de Fivaller Seras (2009), La traducció catalana sota el franquisme (2012) i Gràcia Bassa, poeta, periodista i traductora (2016). Amb Pilar Godayol, ha publicat tumbé Una impossibilitat possible. Trenta anys de traducció als Països Catalans (1975-2005) (coord.) (2010), Diccionari de la traducció catalana (dir.) (2011, premi Crítica Serra d’Or 2012) i Les traductores i la tradición (2013).
Francesc Foguet i Boreu, doctor en Filologia Catalana, és professor de literatura de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona. S’ha especialitzat en l’estudi del teatre modern i contemporani. Ha publicat diversos llibres sobre el període de la guerra i la revolució de 1936-1939: El teatre català en temps de guerra i revolució (1936-1939) (1999), Las Juventudes Libertarias y el teatro revolucionario. Cataluña 1936-1939 (2002) i Teatre, guerra i revolució. Barcelona, 1936-1939 (2005, premi Crítica Serra d’Or 2006). En el gènere de la biografia, ha escrit Margarida Xirgu. Una vocació indomable (2002), Maria Àngels Anglada. Passió per la memòria (2003, premi Crítica Serra d’Or 2004), i Margarida Xirgu, cartografia d’un mite (2010). Recentment, ha publicar El teatro catalán del exilio republicano de 1939 (2016) i, amb Sharon Feldman, Els límits del silenci. La censura del teatre català durant el franquisme (2016).
