Història de la Literatura Catalana, volum VII. Literatura contemporània (III). Del 1922 al 1959. Direcció: Jordi Castellanos i Jordi Marrugat.Barcelona: Enciclopèdia Catalana, Editorial Barcino i Ajuntament de Barcelona, 2021
Ja es troba disponible a les llibreries el setè volum de la Història de la Literatura Catalana, una obra col·lectiva i representativa del coneixement acadèmic actual, que dirigeix Àlex Broch.
Aquest volum, que abraça l’etapa 1922-1959, ha estat dirigit per Jordi Castellanos (†) i Jordi Marrugat. Els autors dels diferents capítols són Maria Campillo, Margarida Casacuberta, Francesc Foguet i Boreu, Enric Gallén, Olívia Gassol Bellet, Miquel M. Gibert, Carme Gregori i Soldevila, Jordi Marrugat, Eulàlia Pérez Vallverdú, Xavier Pla, Neus Real, Núria Santamaria, Vicent Simbor Roig i Joan Ramon Veny-Mesquida
El setè volum, Literatura contemporània (III). Del 1922 al 1959, enllaça amb l’anterior volum, al qual està indestriablement lligat i complementa. Si fins ara la Guerra Civil Espanyola fixava una frontera ineludible, aquest nou volum reinterpreta les sinergies literàries del període. I si bé el determinisme bèl·lic donarà lloc, inevitablement, a una literatura de guerra i exili, també podem constatar que tot i el trencament que representa la guerra, hi haurà propostes estètiques que evolucionaran i es diversificaran malgrat la guerra. Des del resistencialisme interior hi ha una voluntat d’enllaç, de continuïtat i de reivindicació estètica d’aquest passat com una manera de superar les conseqüències de la guerra. El debat sobre simbolisme i postsimbolisme és un exemple clar d’aquesta evolució estètica. El nom i l’obra de Carles Riba són referent central i indispensable de tot el període. Per això l’any de la seva mort tanca la cronologia d’aquest volum, que s’inicia el 1922, amb la crisi del Noucentisme. Autors com Foix, Pla, Sagarra, Espriu, Rodoreda, Villalonga i Calders, hi són àmpliament tractats.
Del pròleg de Jordi Marrugat
Aquest volum, doncs, tracta uns anys decisius i culminants de la literatura catalana contemporània. La complexitat que els és inherent ha provocat que el relat historiogràfic que els explica organitzant-ne funcionalment posicions, poètiques i tendències hagi trigat força a construir-se. Han calgut dècades de recerca àmplia i intensa, interpretacions de ments excepcionals que només apareixen molt ocasionalment i treballs col·lectius organitzats per institucions acadèmiques amb capacitat de continuïtat i vocació totalitzadora. De fet, aquesta és la primera vegada que, aprofitant els resultats de totes aquestes aportacions, es dona ordenada de manera completa en funció de les seves dinàmiques internes, i no d’una menys comprensiva catalogació d’àmbits i autors, la història literària de les quatre dècades que van del 1922 al 1959 —encara que no s’ofereixi de manera tan vasta com hauríem volgut a causa dels límits inherents a les funcions que ha d’exercir un projecte com el que l’acull.
L’activitat de Joaquim Molas, que, com queda exposat al pròleg del volum anterior, engegà la recerca en Modernisme, Noucentisme i avantguardes, també fou responsable de les immediates investigacions sobre les dècades que els seguiren, aprofundides per deixebles seus com Jordi Castellanos, Maria Campillo, Josep M. Balaguer, Marina Gustà, Maria Josepa Gallofré, Enric Sullà, Enric Gallén, Carme Arnau o Enric Bou. La majoria d’ells, entre el 1987 i el 1988, en la Història de la literatura catalana dirigida per Molas, posaren en circulació estudis d’autors del període encara vàlids avui i els àmbits i conceptes fonamentals que, un cop precisats i desenvolupats, permeten estructurar la comprensió articulada de les dècades que ara ens ocupen.
Condicionats per la diversitat cultural dels anys vint i trenta, tant aquella primera sistematització com les recerques posteriors han anat fent aportacions molt valuoses, però sempre parcials, en el context d’una expansió bibliogràfica gairebé il·limitada. L’articulació d’aquests coneixements en un relat global significatiu, perspicaç i funcional, amb les contribucions més fonamentals i fonamentades, s’ha produït a partir de l’activitat acadèmica de Jordi Castellanos, de la qual formà part la direcció del Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània entre el 1992 i el 2012, centrat successivament en la recerca sobre els anys vint i trenta i sobre la postguerra. En diverses obres del mateix Castellanos i d’altres membres del grup, principalment Balaguer i Campillo, pot trobar-se ja organitzada la història que es presenta aquí per primer cop desplegada detalladament en tots els àmbits, gèneres, formes i tendències. És lògic, doncs, que s’hagi fet seguint la metodologia i l’escola de Castellanos, ja esbossades al pròleg del volum VI. Els gèneres narratius i la prosa de no-ficció foren el centre de les seves investigacions sobre aquestes dècades, de les quals han derivat els treballs de Maria Campillo, Margarida Casacuberta, Neus Real, Núria Santamaria o Eulàlia Pérez Vallverdú, entre d’altres. L’articulació de la poesia dels anys vint als cinquanta ha estat establerta principalment per Josep M. Balaguer, de les anàlisis del qual han procedit els estudis del signant d’aquest pròleg. Quant al teatre, sorgiren de les recerques de Molas les d’Enric Gallén, a les quals s’han anat incorporant especialistes de la seva òrbita i de la de Castellanos, com la ja esmentada Santamaria, Miquel M. Gibert o Francesc Foguet. El mateix Gallén fou un dels primers grans especialistes en literatura de postguerra, juntament amb Castellanos i Campillo, als quals s’afegí posteriorment, dins del mateix Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània, Olívia Gassol. A aquest equip d’estudiosos, s’hi han unit, per tal d’assolir el màxim rigor de l’obra present, especialistes que han dedicat gran part de la seva carrera d’investigadors a autors com J. V. Foix (Joan Ramon Veny-Mesquida), Josep Pla (Xavier Pla), Llorenç Villalonga (Vicent Simbor) o Pere Calders (Carme Gregori). Els seus capítols dialoguen amb les lectures dels mateixos autors ofertes en la Història de la literatura catalana dirigida per Molas, els complementen i hi aporten les novetats interpretatives i bibliogràfiques aparegudes en les darreres dècades.
En resum, aquest volum VII desenvolupa un material innovador per fer una aportació inèdita produïda principalment gràcies a la tasca acadèmica de Jordi Castellanos. Com passava ja al volum anterior, doncs, és a la seva activitat que remet tot el que contenen aquestes pàgines. Ell ha estat qui les va somiar, programar, fonamentar i construir. Per desgràcia, no ha pogut escriure’n les que li corresponien ni les ha pogut veure acabades. Apareixen, però, perpetuant la seva memòria, la seva labor i la seva grandesa. I esperem que honorant-les en l’alt grau que mereixen.
