Revista Catalonia

Número 37, 2025 – Paraula, imatge i mitjans de comunicació en la literatura catalana de la postmodernitat
La crida d’articles és oberta per al número 37 de la revista Catalonia (2on semestre 2025)

Enllaç a la crida en català  |  Enllaç a la crida en francès

La crida és oberta per:

  • el dossier monogràfic : “Paraula, imatge i mitjans de comunicació en la literatura catalana de la postmodernitat”, a cura de Núria Santamaria Roig (Universitat Autónoma de Barcelona).
  • els Varia en relació amb la catalanística, en els àmbits científics de la revista: llengua i lingüística, història i civilització, literatura i arts.

Els articles s’escriuran en català, francès o castellà.
Els autors enviaran una proposta d’article, que inclourà un resum (200-300 mots) així com un breu currículum (màxim 200 mots).
Les propostes i els articles s’enviaran a lettres-catalonia[at]sorbonne-universite.fr i a nuria.santamaria[at]uab.cat

Política editorial i normes de la revista

Dossier monogràfic

“Paraula, imatge i mitjans de comunicació en la literatura catalana de la postmodernitat”, a cura de Núria Santamaria Roig (Universitat Autónoma de Barcelona).

Quan als any vint del proppassat segle, Carles Soldevila dedicava una de les seves columnes quotidianes als retrats dels escriptors, comparant l’abundància pilosa de les efígies de tombant de segle amb els rostres pulcrament rasurats de la nova generació de literats, incidia de ple en l’eloqüència de la imatge dins l’embrionària societat de masses bo i admetent l’estratègica importància que podia tenir per a la gent de lletres servir-se’n desacomplexadament. La modernitat encetava, doncs, també a casa nostra, un camí amfibi per a la literatura que obria escletxes entre disciplines, categories i estrats. Els condicionaments de “la reproductibilitat tècnica” que Walter Benjamin teoritzava el 1936 es van naturalitzar –amb tots els matisos que fan al cas—durant el llarg període de postguerra a través de radioteatres i serials, el cinema o les col·laboracions amb les publicacions periòdiques. I si bé és cert que una part de la resistència cultural va mostrar-se reticent (fins i tot “apocalíptica”) a segons quina mena de promiscuïtats, les formes i vies de difusió industrial i de les arts de masses van infiltrar-se en l’esfera literària catalana inexorablement, bé com a recurs pragmàtic per a la presència social de l’idioma, bé com a assumpció estètica premeditada.

Els escriptors de la postmodernitat depassen voluntariosament les llindes de tons, gèneres, camps creatius i “integren” i s’integren en les lògiques del capitalisme tardà conjugant l’ambició estètica amb el mercat i emulsionant les tradicions imaginatives de distinta estirp amb la hiperconsciència tècnica que els permet adoptar una entitat plàstica tant pel que toca a les demandes de la professionalització i autopromoció com al desenvolupament d’escriptures híbrides que no desestimen el seu caràcter “accidental”, com en el cas del guionatge o les col·laboracions en mitjans de comunicació. Els temptejos per alternar, conciliar o combinar les expressions de l’alta cultura amb la cultura popular que la modernitat va encetar i la postmodernitat va metabolitzar des de la distància irònica, conjurant una part dels temors que Adorno expressava, potser ja han iniciat camins diferents en el paisatge mediàtic globalitzat, franquejant el pas a una literatura que contempla la cultura de consum com un passat que admet tant la mitificació com el rebuig.

La revista Catalonia i el projecte d’Usos i Transformacions dels gèneres paraliteraris en la literatura catalana de la Postmodernitat (1968-2021) fan una crida als estudiosos perquè aportin les seves reflexions sobre el període a partir dels àmbits següents:

  1. Imatge fixa i escriptura: l’enfocament deliberadament pop i lúdic de les càmeres de Colita, Miserachs o Maspons inaugurava un camí de canvi en la iconografia de les “autoritats” literàries que s’ha perllongat fins avui amb les fotografies de Pedro Madueño a Quim Monzó o la difusió de selfies de segons quins literats i literates a les xarxes.
    El matrimoni d’imatge i escriptura permet resseguir altres vies d’estudi complementàries sigui la reescriptura paròdica de fotonovel·les, la tria de paratextos en les edicions o els apèndixs publicitaris que es materialitzen en cartells i punts de llibre. Addicionalment, la il·lustració admet múltiples línies d’anàlisi des de la caricatura d’autors i autores, l’acudit gràfic sobre el món literari, el disseny de cobertes
    de llibres o d’àlbums discogràfics fins als jocs tipogràfics i visuals que han practicat autors com Víctor Garcia Tur o Alicia Kopf.
  2. Paraules i sons: la ubiqüitat de la ràdio i la seva mal·leabilitat com a mitjà ha permès que la literatura hi transités des d’angles diferents i amb formats distints. Les possibilitats de sondejar les ficcions que s’han fet escoltar seqüencialment com els serials o les radionovel·les fins al ràdioteatre concebut com una modalitat autònoma, emancipable de les graelles convencionals a través dels podcasts, és un camp prou vast com per fer-hi esment.
    Encara, en la parcel·la radiofònica, mantenim dos vessants fèrtils i prou inèdits per a la recerca: la divulgació literària en català dins la ràdio (programes i prescriptors) i el perfil radiofònic dels literats que escriuen en català, sia com a conductors (Empar Moliner, M. Pau Janer), sia com a col·laboradors o opinadors (Sergi Pàmies, Ferran Torrent).
  3. Lletres i televisió: des de les primeres emissions televisives en català als estudis de Miramar els ponts entre el món literari i la cultura audiovisual es van establir amb propòsits força heterogenis que han abastat des de l’entreteniment més festiu fins a la crítica literària o l‘alta divulgació, des del programa especialitzat fins a la intervenció en tertúlies de tot estil. A partir, doncs, d’aquesta varietat els coordinadors proposen com a fils conductors d’estudi: a) la teleliteratura (del teatre televisat al guionatge audiovisual); b) la literatura a la televisió: espais de crítica i divulgació (de Signes a L’hora del lector); c) l’escriptor entrevistador (Monterrat Roig, Terenci Moix, Josep M. Espinàs); d) l’escriptor col·laborador (Quim Monzó, Màrius Serra) i e) l’escriptor mediàtic (Rafael Nadal, Jordi Bosch, Pilar Rahola)
  4. El setè art: tot i la reduïda indústria cinematogràfica nacional, la disponibilitat dels escriptors catalans per posar-se al servei, com a guionistes, de projectes fílmics, sotmetent-se a imponderables tècnics, econòmics i artístics força allunyats dels que regeixen els circuits llibrescos, s’ha traduït en tota una col·lecció de productes i produccions que abracen els temptejos experimentals de Portabella i Brossa, la franca comicitat de la col·laboració d’Emili Teixidor i Ventura Pons, la ficció futurista de Belbel i Kike Maíllo o l’erotisme sorneguer de Monzó i Bigas Luna. Complementàriament, les relacions dels literats amb la gran pantalla brinden un biaix d’indagació relacionat amb la conformació de la seva imatge pública resseguible a través de les aparicions en les pel·lícules de realitzadors catalans: el protagonisme de Vicenç Altaió en Història de la meva mort (2013) d’Albert Serra és bastant excepcional, però la col·laboració de M. Aurèlia Capmany a El vicari d’Olot (1981) o les aparicions de Montserrat Roig a La ciutat cremada (1976) i de Francesc Parcerisas i Monzó a Pà d’àngel (1984) forneixen indicis de les evolucions en la concepció de les funcions socials de l’escriptor en les darreres dècades.
  5. Les finestres virtuals: la intersecció entre la cultura digital i els escriptors catalans ha creat una inflexió definitiva en les modalitats d’escriptura i en la concepció mateixa d’autoria i de lectura que han obert “incomptables gammes de grisos” en l’estatut i les formes de relació d’ambdues instàncies, tal com Adraan van der Weel assenyalava en el seu capítol “Literary Authorship in the Digital Age” (2019)

Més enllà del guionatge de videojocs, la literatura expandida i l’ampli espectre de produccions que l’aleatorietat combinatòria o la generació col·laborativa ha anat produint, l’imperatiu del nombre de visualitzacions i les noves formes de sociabilització a través de les xarxes ha calat igualment la labor dels qui es presenten com a escriptors. És sobre aquesta darrera dimensió que volem parar esment, el de l’escaparata virtual que els autors fabriquen en forma de webs, blogs o comptes en comunitats virtuals.

Calendari

Publicació de la crida: 18 de juliol de 2024
Tramesa de la proposta per l’autor: fins a l’1 d’abril de 2025
Decisió d’acceptació del comitè de redacció: a mesura que arribin les propostes i fins al 15 d’abril de 2025
Tramesa de l’article per l’autor: 1 de juny de 2025
Publicació: 15 de desembre de 2025