Xavier Vall, professor del Departament, basant-se en noves fonts, particularment en documentació conservada a l’Arxivo Histórico de la Nobleza (Toledo) i contrastant-les amb la bibliografia, ha perfilat la trajectòria política i intel·lectual d’Antoni Puig Blanch (Mataró, 1775 – Sommers Town, Londres, 1840) i ha descobert la gènesi del seu mitificat poema Les Comunitats de Castella.

Les dades acadèmiques permeten precisar la gran formació de Puigblanch i el desenvolupament de diverses vocacions seves, que s’entrellacen (la filològica, tant lingüística com literària, la religiosa i la jurídica) i que, amb un component també historiogràfic, desemboquen en la política. A l’Escola Pia Santa Anna, de Mataró, va destacar, si més no, en retòrica i poètica. Després de deixar el noviciat cartoixà de Montalegre i els estudis de Teologia al Seminari de Barcelona, va estudiar Dret Civil i Canònic a Osca, a Alcalà d’Henares, on el 1801 va obtenir el batxillerat en les dues especialitats, i a Madrid. Va presentar-se, però, a oposicions a capellanies, si bé va optar per una plaça de catedràtic d’Hebreu de la Universitat d’Alcalá (1803), llengua que havia après de manera força autodidacta. Així i tot, va continuar els estudis de Dret i es va doctorar almenys en Cànons (1804).

Producte sobretot de la dedicació a la cultura hebraica, de les inquietuds religioses, de la dimensió social dels estudis jurídics i de l’incentiu de les Corts de Cadis, va publicar el llibre La Inquisición sin máscara (1811-1813), que li va conferir una projecció internacional considerable, afavorida per les traduccions, i el va comprometre ideològicament.

Per aquest motiu, es va exiliar a Londres (en contra del que s’ha conjecturat, potser passant per París, com almenys tenia intenció de fer) fins al Trienni Liberal, en què, entre altres càrrecs, va ser diputat de les Corts i professor de la Universitat de Madrid. La Dècada Ominosa l’impel·lirà de nou a exili a la capital britànica, durant el qual publicarà Opúsculos gramático-satíricos (1828-1829). Desenganyat, quan el 1833 tornin a imposar-se els liberals, renunciarà a tornar. De totes maneres, s’il·lusionarà ferventment amb diversos projectes (com la regeneració confederal de l’Estat espanyol), bona part dels quals no va poder portar a terme.

Entre les seves obres, destaca també el poema èpic liberal Les Comunitats de Castella, que Puiblanch, en un esborrany en castellà desconegut, revela que és producte de la commutació de l’encàrrec de fer una poesia en català sobre el Dos de Maig. Hi explica també que una profecia permetria vincular el segle XVI amb el XIX, per poder criticar l’absolutisme de Ferran VII, com fa en unes estrofes de les quals hi glossa alguns termes.

Espanya. Ministerio de Cultura y Deporte. Archivo Histórico de la Nobleza, Fernán Núñez, C.2145, D.3, n. 5.

Referències

Vall i Solaz, Francesc Xavier, «La trajectòria intel·lectual i política d’Antoni Puigblanch en vistes de noves fonts», Cercles. Revista d’Història Cultural, núm. 28, 2025, p. 181-210. ISSN: 1139-0158. ISSNe: 1699-7468.

—,«Nova documentació relativa a Les Comunitats de Castella, d’Antoni Puigblanch, segons desconegudes explicacions seves. Amb un excurs referent a les Observaciones sobre la lengua catalana», Estudis Romànics, vol. 48, 2026, p. 225-252. ISSN: 0211-8572, ISSNe: 2013-9500.