Comiat de jubilació (Auditori de la Facultat de Lletres, 6-VI-2018)

Memòria de (gairebé) mig segle / Maria Campillo

Bon dia a tothom i moltes gràcies per acompanyar-me.

Aquí em trobo, a sis de juny —commemoració del desembarcament de Normandia— desembarcant d’un vaixell en el qual he navegat durant quaranta-set anys. Dels divuit als seixanta-cinc. Tota una vida a la Universitat Autònoma de Barcelona.

I és que, per començar, jo vaig fer la carrera aquí: bé, el primer curs a les aules habilitades al monestir romànic de Sant Cugat, la resta a Bellaterra. Així, sóc de la quarta generació de la nova Universitat Autònoma. Perquè no hauríem d’oblidar mai que venim de l’antiga Universitat Autònoma, la republicana, i és sobre el patró d’aquella que es va construir aquesta, a la qual van incorporar-se alguns professors expedientats pel franquisme. Com en Josep M. Calsamiglia, amb qui vaig estudiar Kant i Hegel, i a qui dec la convicció, en primera instància, que valia la pena fer el viatge en aquell fantàstic tren de fusta per arribar a la nova universitat reinventada.

He parlat del tren perquè m’agraden els trens, però no insistiré, en aquest acte —atemptant contra el gènere “comiat de jubilació” segons ha quedat fixat per alguns del professors que m’han precedit altres anys— en la imatge de la geografia física desballestada d’aquella Universitat de l’inici dels setanta, on arribar-hi semblava un esport d’aventura, però que ara ens apareix nimbada amb l’encant i els auguris de les coses per estrenar. No insistiré, doncs, en la Ruta Ho Chi Minh o en la Ruta Hjelmslev (per bé que d’aquesta darrera n’hauria de parlar, perquè la vaig batejar jo). 

Però sí que m’agradaria recordar, d’aquella universitat, l’ambient que se’n desprenia, d’il·lusió i de generositat, d’alta politització i, sobretot, de gust pel coneixement. D’intimitat, també, perquè érem molt pocs i avui sembla impossible que triéssim a mà alçada el temari d’algunes assignatures de Literatura Catalana, que cursàvem per pura i dura voluntat de conèixer allò que ens havien amagat; i no comptàvem que aquests estudis comportessin cap titulació ni cap feina (de fet, érem d’Hispàniques o de Clàssiques) atès que aleshores no hi havia càtedres d’institut de Llengua Catalana (Franco va morir quan fèiem cinquè).  

I m’agradaria recordar, sobretot, la influència d’alguns professors, avui desapareguts, que em van marcar per sempre, com Joaquim Molas (en literatura contemporània), Josep Romeu (en medieval) o Sergi Beser (en teoria i crítica, i en contemporània espanyola); i fer menció d’alguns dels actes extra-acadèmics de la meva època que encara guardo a la memòria: el Gespa-Price, el concert d’en Raimon o la posada en escena de Les Troianes, amb Rosa Novell, que era del meu curs, de protagonista.

I vull recordar especialment Jordi Castellanos, que va ser professor meu només un any, a novel·la del XIX, el darrer curs de la carrera (acabava d’aterrar de la Universitat de Durham). Ell ha estat el far de la meva vida i un puntal del Departament de Filologia Catalana, que va ajudar a crear com a departament independent. Aquest curs hauria fet 70 anys i, doncs, hauria de ser aquí en aquest acte de jubilació. Hi és, de fet, perquè mai no ha deixat de ser entre nosaltres.

Bé, reprenent la trama, després d’un any en què vaig continuar essent becària del Centre d’Estudis d’Història (ho era des de tercer de carrera, gràcies a en Molas), mentre enllestia la tesina i feia, paral·lelament, una substitució a l’antiga Escola de Mestres, en matèries de literatura espanyola i de lingüística general, vaig entrar-hi, al mateix centre, com a professora contractada de llengua i literatura catalanes. M’hi vaig quedar, a la UAB, on he exercit en dues facultats i tres titulacions diferents.

***

Com que darrerament em queixo força de les transformacions que ha sofert el món universitari, aprofitaré l’acte d’avui per fer justament a l’inrevés: més que al mode elegíac, m’adscric de forma lliure al gènere “Plazer” dels trobadors. I, malgrat que els temps no estan per gaires alegries, i a risc de semblar beneita o inconscient, seguiré el poeta clàssic llatí (Catul) que va inspirar Gabriel Ferrater a Da nuces pueris (per cert, Ferrater va ser també professor meu uns mesos) i els plagiaré a tots dos parlant “a favor de la felicitat”.

Així, declaro que jo (“el que és jo”, com diria Francesc Trabal) he estat molt feliç a la Universitat Autònoma. Per a molts estudiants de les generacions una mica més grans, que van aguantar en Palomeque i altres espècies variades de la universitat franquista, és un clàssic dir que la universitat no els va ensenyar res. Ben al contrari, jo vaig aprendre molt durant la carrera i probablement la meva vida no hauria estat gran cosa si no hagués estudiat en aquell moment en aquella universitat, amb els professors que vaig tenir, amb els companys que vaig tenir, molts dels quals encara conservo com a amics (i alguns veig que són aquí).

M’hi vaig quedar, a la UAB, com deia, i això ha estat una sort immensa. No ja arribat, sinó passat de llarg il mezzo del cammin di nostra vita, cal convenir que sóc una persona amb sort. I treballar com a professora universitària ha estat una sort i un privilegi. He investigat força, m’agrada molt la investigació i penso seguir investigant; vaig començar, de fet, en el camp de la investigació, i no m’ha fet mai mandra la pols dels molts arxius on he treballat, inclòs l’antic i antipàtic Arxiu de Salamanca (“para la represión del judaísmo, masonería y comunismo”, com s’anomenava aleshores). Però jo he estat, sóc encara, principalment i sobretot, una professora de literatura. 

Com vaig dir en el comiat que els estudiants i els professors del meu departament van tenir la gentilesa d’oferir-me, per algú que des de molt jove (des que tinc memòria) és addicte als llibres, ensenyar literatura és com confiar a un bevedor el bar de la cantonada. He mirat d’ensenyar a llegir (en l’alt sentit, que deia el poeta Carles Riba) a estudiants de quaranta-dos cursos consecutius i és possible, si he de creure’ls, que en alguns casos me n’hagi sortit. I m’ha fet molt feliç ensenyar a llegir, ensenyar el valor del llenguatge literari, ensenyar a interpretar un text, a desmuntar una novel·la en peces per torna-la a muntar; veure el moment precís en què un poema de Carner o de Foix, relativament complex, il·lumina els ulls i la intel·ligència dels estudiants que tens al davant. Assistir al procés en què una paraula esdevé per algú un “mot favorit” i se’l queda per sempre. És una experiència incomparable.

Admeto que llegir no ens fa més llestos ni millors persones; llegir ens fa sobretot millors lectors. Però en fer-nos millors lectors ens obre unes capacitats insospitades. Sóc d’una generació que hem cregut (digueu-nos ingenus) que la lectura, la freqüentació dels clàssics, de l’assaig filosòfic i del pensament crític, eren les millors formes de transitar pels camins de la llibertat, i que posar-les a l’abast d’una majoria, en part destinada a transmetre el coneixement en diferents graus de l’educació pública, era una autèntica revolució. Potser l’autèntica revolució a llarg termini.

Desembarco ara d’aquesta universitat on he passat la vida i no és que encara ho cregui, això, que la cultura és una via cap a la llibertat; és que avui, en el món d’avui, ho crec més que mai. I crec, a més, que les diferents maneres que els humans han inventat per representar-se a ells mateixos i explicar-se la realitat, és a dir, totes les arts en general, i la música i la literatura en particular, constitueixen, en un grau altament significatiu, formes molt perfeccionades de la felicitat. 

Per això he dit que avui volia acabar la meva carrera en aquesta casa reconeixent que, en realitat, el que m’agradaria pensar que he fet (sota els paràmetres de la instrucció reglada, del coneixement de la història de la literatura catalana, dels períodes i els autors, o de l’anàlisi textual) és, de bo de bo, treballar a favor de la llibertat de pensament. I, encara, a favor de la felicitat.

Moltes gràcies a tothom, companys del Departament de Filologia Catalana, de Filologia Espanyola i de les altres filologies, per tantes complicitats; companys del Departament d’Història, amb qui he compartit valuoses col·laboracions professionals (començant pel CEDID), estudiants presents i passats, moltes gràcies a tothom per acompanyar-me en aquest viatge. I, tornant a Catul, que els anys us concedeixin anous.