Els fils de la memòria, a l’entrevista de l’estiu

Al número 510, la directora de ‘L’Avenç’ conversa amb la professora Maria Campillo, experta en Literatura Catalana Contemporània i investigadora de les polifonies del passat

Enllaç a l’entrevista original a L’Avenç

Maria Campillo, una memòria connectada
Text. Simona Škrabec Fotografia. Ana Sánchez

Marianne Hirsch va encunyar el concepte de «postmemòria» amb la intenció de fer visible la xarxa que connecta les generacions a venir amb les que han patit atrocitats. Si es crea aquesta xarxa d’empatia i d’escolta atenta, es pot evitar que els fets traumàtics caiguin en l’oblit i, alhora, donar consol no només a les víctimes directes sinó a tots aquells que han quedat afectats per la impossibilitat d’accés al seu passat. El coneixement dels fets crea un vincle ferm, una memòria connectada, per comprendre i contextualitzar l’arrel de les repressions i de la violència. A Catalunya, Maria Campillo és un exemple d’aquest esforç per connectar les memòries i saber transmetre la sensibilitat als joves.

FOTOGRAFIES: Maria Campillo ha passat hores a l’hemeroteca de l’Arxiu Històric de Barcelona, ubicat a la Casa de l’Ardiaca, on l’hem retratada. Mostra amb orgull el seu carnet del 1972, passeja pel pati, puja fins a la terrassa i remena, com si fos a casa, les fitxes dels calaixos amb les quals ha reconstruït bona part de la nostra memòria literària. L’edifici gòtic, que abans va ser romà i després, renaixentista i modernista, guarda entre les seves parets la història de tota una ciutat.

Aquest any 2024, se celebra el centenari de la publicació de La muntanya màgica de Thomas Mann, una novel·la que ha sabut transmetre la sensació de temps ajornat, com si poguéssim assistir en directe al final d’una època. En un text seu, que reflexiona sobre les raons per ensenyar literatura, vostè esgrimeix les raons de Settembrini, un dels personatges centrals d’aquesta obra. Per què creure encara en la literatura i en la mirada humanística?
Vaig llegir La muntanya màgica de molt jove. Em va impressionar la idea que la literatura podia ser una forma d’entendre el món, que permetia fer-ne la crítica i alhora servia per impulsar la formació personal. Les novel·les de formació en la literatura europea no són pas escasses, però és veritat el que dius: que aquesta obra concreta, com que passa en un sanatori, connecta directament amb els meus anys de formació, tal com vaig explicar a El balneari. Memòria d’una educació sentimental [L’Avenç, 2022]. És un llibre sobre la memòria i sobre la construcció de la personalitat i Mann ens parla de la influència que hi té l’educació humanística. A l’inici del llibre, Hans Castorp és un noi ben innocent, però fa el camí per intentar entendre la realitat, per mirar d’integrar-se en el món fent alguna cosa que serveixi a algú altre i a ell mateix. Aquesta novel·la també em va ensenyar que ens hem de dedicar, si podem, a treballar en allò que ens agrada, perquè la felicitat és important i ens hem de procurar una vida raonable.
El protagonista de Thomas Mann s’està formant a través del contacte amb dues persones, amb Naphta i amb Settembrini, dos homes que en certa manera representen els corrents dominants del pensament europeu, completament oposats. La literatura ens entrena per poder suportar, i reflexionar, sobre les oposicions insalvables. La vida ens posa davant d’opcions a vegades compatibles, però tot sovint ens trobem amb possibilitats excloents. Ho puc explicar amb un altre exemple de la novel·la de Mann. Clawdia Chauchat, una dona madura de qui està enamorat el protagonista, torna d’un viatge a la Península. Primer parla de la visita a l’Escorial, un palau fred i «inhumà». En canvi, en el mateix passatge descriu la sardana, una dansa en què la gent es dona la mà i que transmet civilitat. Settembrini diu en un altre lloc que hauria volgut anar a una trobada d’intel·lectuals progressistes a Barcelona, però no ho va poder fer perquè estava massa malalt. Mann ens explica, doncs, que Espanya, vista des de fora, és per una banda una cosa molt rància i freda, i per l’altra Barcelona és plena de vitalitat. Els anys 1920, des d’Alemanya estant, la ciutat era vista com un dels llocs més lliures d’Europa. Recordo que em van impressionar molt aquests passatges a causa de les tensions ideològiques que revelen.
Tot just quan vaig arribar a la Universitat Autònoma vaig descobrir que s’havia creat amb professors que havien patit represàlies del franquisme. I que la majoria dels meus companys eren fills dels «perdedors» de la guerra; i que tots parlaven en català. Gràcies als professors que vaig tenir i a les lectures que vaig fer, vaig entendre el valor de les opcions intel·lectuals. Ens donaven llistes enormes de bibliografia i jo m’ho apuntava tot, no fos cas que em perdés alguna cosa. De literatura catalana no en sabia res. Vaig tenir molt bons professors,  com Joaquim Molas, Josep Romeu, entre d’altres. Al final de la carrera, em va influir molt Jordi Castellanos, amb qui després vaig estar casada vint anys. Tenia una formació literària i filosòfica impressionant i un gran rigor intel·lectual. Ha deixat molta escola. A la universitat vaig llegir moltíssim, de tots els gèneres, en les llengües que coneixia o traduccions. Llegir molt és un vici que no he perdut mai, diria que una addicció.
En aquell moment, parlo dels anys setanta, vaig haver de triar i ho vaig fer a favor del català de manera molt conscient. És molt trist descobrir de gran on tens posats els peus i quin és el teu país. Vaig néixer a l’Aragó però he viscut tota la vida a Barcelona i molts anys a l’Esquerra de l’Eixample. Als divuit anys, vaig adonar-me que vivia entre els carrers Muntaner i Casanova, però que ningú no m’havia explicat mai qui eren aquests senyors. Vaig tenir la sensació que m’havien enganyat, que m’havien estafat una part del coneixement. També vaig ser conscient que això no em passava només a mi, i tinc la certesa que aquest sentiment és compartit per moltes persones de la meva generació. Carles Riba tenia raó en el diagnòstic, perquè si una nena arriba a creure que el català és una llengua de nens i avis, que no serveix per a la vida adulta, vol dir que el règim ha triomfat. Soc conscient, a més, que les vides depenen molt de l’atzar, com diria Paul Auster, que també és un dels autors que he llegit molt i que malauradament acabem de perdre.

Però, després de l’atzar, suposo que ens hem de preparar a consciència.
Tot el que he fet a la vida es va coure en aquells moments decisius a la Universitat Autònoma. Vaig començar a investigar a través d’una beca del Centre d’Estudis d’Història. Vaig entrar a la investigació molt d’hora, quan tot just feia el tercer curs de carrera. He de subratllar d’entrada que he tingut sempre contacte amb historiadors, he format part del CEDID [Centre d’Estudis sobre Dictadures i Democràcies] i he col·laborat en obres d’història com les que van dirigir Pere Gabriel o Borja de Riquer.
Als anys setanta, havies de passar per un organisme de Madrid per poder entrar a l’Archivo para la represión de la masonería, el judaísmo y el comunismo (l’Arxiu de Salamanca). Vaig anar-hi per primer cop als vint-i-un anys i em vaig trobar amb coses que havia llegit però que no havia sentit dir mai abans. Una senyora falangista, vestida amb la camisa blava, ens va rebre (a la meva companya Esther Centelles i a mi) i ens va dir que la persona que ens avalava per entrar a l’arxiu (Joaquim Molas) era «un catedrático reconocidamente rojo y separatista». Va pronunciar aquesta frase, exactament, i vaig veure que encara hi havia gent que pensava i que parlava així. Però, gràcies a una meva veta histriònica que sovint m’ha fet favor, vam salvar la situació: em vaig fer la nena de casa bona, amb el meu castellà impecable, la vaig tractar de tu i de «camarada» (com és sabut que es feia i per estupefacció de l’Esther), vaig garlar de la temporada del Liceu (sense tenir-ne ni idea). Vaig «confessar», amb innocència impostada (fent veure que no m’adonava de les implicacions polítiques), que nosaltres estudiàvem literatura amb aquell senyor i que només volíem entrar a l’arxiu per si trobàvem «poesías y esas cosas». Literal. I ens van deixar entrar. Cal remarcar que, per poder examinar el material, et posaven dos guàrdies civils armats al costat. Anàvem a mirar papers que no es podien trobar en cap altre lloc. Recordo que entremig apareixien llistes de persones, i a sota, en tinta vermella es repetia com un eco sinistre la paraula «fusilado», «fusilado», «fusilado». Érem molt joves, i ens queien les llàgrimes. Això va passar el 1974, tot i que el llibre que escrivíem, La premsa a Barcelona (1936-1939) [La Gaya Ciència, 1979] es va publicar una mica més tard, ja després de la mort de Franco.
Així va començar el meu interès en els estudis sobre la Guerra Civil. El següent projecte, ja en solitari, van ser els dos volums Contes de guerra i de revolució [Laia, 1982], una antologia de textos d’autors que havien publicat narrativa a la premsa durant la guerra, entre els quals hi havia C. A. Jordana, Pere Calders o Xavier Benguerel. I és on van aparèixer uns contes desconeguts de Mercè Rodoreda. En el seu moment va tenir molta repercussió.
A partir d’aquí, vaig publicar força articles relacionats amb la cultura durant la Guerra Civil, mentre feia la tesi doctoral sobre l’activitat dels autors catalans entre 1936 i 1939. L’estudi, d’una certa exhaustivitat, vol desbrossar el paper de les organitzacions i sindicats d’escriptors, la funció de les revistes literàries, el sentit de la literatura al bell mig del conflicte. Les plataformes d’actuació cultural abastaven des de l’alta cultura fins a la divulgació i les formes comunicatives més modernes com les conferències radiades (sobre el tema del compromís de l’escriptor amb la societat) i les lectures públiques de poesia. Bona part d’aquest treball es va publicar amb el títol Escriptors catalans i compromís antifeixista (1936-1939) [Curial/PAM, 1994] i va obtenir el Premi Serra d’Or de l’any següent. Tal com estaven aleshores els estudis sobre la vida cultural i literària durant la guerra, aquest llibre va trencar molts tòpics populístico-revolucionaris i va desfer alguns mites. Va establir els paràmetres ideològics del combat per la cultura que van menar els escriptors lleials a la república (que van ser la majoria i els més prestigiosos), de manera més conscient i articulada que com s’havia vist fins al moment. És la interpretació del període que s’ha acabat consolidant, i és el llibre meu que més m’estimo, probablement la millor cosa que he fet. Ha servit en molts estudis posteriors, ha obert camins i fa anys que es troba exhaurit.
He investigat en arxius i hemeroteques i m’ha agradat molt fer-ho. Dels vint anys als quaranta vaig viure, pràcticament, a Ca l’Ardiaca, a l’Hemeroteca Municipal. Del material recollit (en paper; en temps en absolut digitals) em vaig fer un petit arxiu personal (un amic en deia «les carpetes de la Campillo»), que encara faig servir. Els dos volumets de poesia de guerra que ha tret, no fa tant, el Memorial Democràtic, encara surten d’aquí [«Quan plovien bombes», 2008 i «Torneu-nos el paradís», 2019].
Als vuitanta, em convidaven força a fer conferències i a participar en taules rodones. Anava a parlar als ateneus, a les associacions de veïns i d’excombatents. En aquell moment, a Barcelona hi havia una gran efervescència i els temes de la guerra interessaven molt. Ara d’això en diuen «transferència». Hi havia moltes coses per fer en el camp de la literatura catalana; amb el grup de professors de la UAB vam començar a treballar molt en l’època dels anys 1920 i 1930, que realment vaig estudiar en profunditat. Vaig preparar força antologies (temàtiques, epocals, d’autors) per posar a l’abast textos poc accessibles i, alhora, vaig publicar lectures sobre obres cabdals de la literatura catalana, com ara «Mirall trencat» de Mercè Rodoreda [amb Marina Gustà, Empúries, 1985]. En aquesta dècada, el millor projecte sobre història de la literatura va ser el de l’editorial Ariel, dirigit per Joaquim Molas, on vaig redactar els capítols dedicats a la narrativa de postguerra. Era una iniciativa de «normalització», una forma de consolidar el cànon català, tal com s’havia fet en les diverses llengües nacionals en d’altres països. Com havia fet, per exemple, R.M. Albérès a França. Els estudiants en deien «el volum tal de ‘la Bíblia’». Tant de bo hagués tingut una cosa així en literatura contemporània (per a la medieval sí que teníem el Martí de Riquer) quan estudiava!
La meva dedicació a l’exili és una conseqüència natural de la guerra i la postguerra. Vaig formar part del GEXEL, un grup dedicat a l’exili republicà, i a començament del segle XX, vaig viatjar a Santiago de Xile per recuperar els papers de Jordana i de Trabal. Aleshores, ja havia estudiat els camps nazis [«Memòria literària i ficció de l’univers concentracionari»] i els camps de refugiats francesos, en col·laboració amb l’historiador Francesc Vilanova, amb qui vam fer el volum La cultura catalana en el primer exili (1939-1940). Cartes d’escriptors, intel·lectuals i científics[Fundació Carles Pi i Sunyer, 2000]. Amb Vilanova, vam ser assessors científics de l’exposició «Literatures de l’exili» [CCCB, 2005] que comissariava Julià Guillamon. L’exposició va voltar per l’Amèrica Llatina i crec que és un dels projectes fora del món acadèmic que m’ha produït més satisfaccions.
Comptat i debatut, la meva vida acadèmica ha tingut dues direccions. Una són els estudis sobre la Guerra Civil i l’exili. L’altra és la investigació d’una època decisiva per a Catalunya, els anys de preguerra i de postguerra, i els seus autors. Em vaig dedicar força a Pere Calders, a Mercè Rodoreda, al Grup de Sabadell, a les escriptores republicanes. Aquesta és la raó per la qual al volum setè de l’obra col·lectiva Història de la literatura catalana (Enciclopèdia Catalana, 2021), dirigit per Jordi Castellanos i Jordi Marrugat, vaig escriure el llarg capítol «La narrativa entre l’any 1925 i el 1939», a més de «La literatura durant la guerra (1936-1939)» o «L’exili del 1939 en la literatura catalana». I el dedicat a Mercè Rodoreda, que sintetitza els meus estudis anteriors i del qual estic especialment contenta. La nova Història de la Literatura Catalana, dirigida per Àlex Broch, en tenir el precedent de la dels anys vuitanta, pot tenir un format molt més lliure. És assaigística i té en l’hermenèutica el seu valor principal. Una autèntica «estructura d’estat», com ja s’ha dit. No entenc com encara hi ha gent que creu que les històries de la literatura són una mena de classificadors poc jerarquitzats. És veritat que hi cap l’obra-document (una distinció teòrica molt superada, la del document i el monument, i que ningú ja no es creu, per cert; mireu els autors tractats a les tesis doctorals de la Sorbonne) però també és veritat que, a casa nostra, les millors lectures de les grans obres literàries les han fet sovint els historiadors.

La seva trajectòria parteix d’un moment inicial descrit a El balneari, el moment de la descoberta que el paradís infantil era una il·lusió i que la realitat és molt més dura. El món d’abans semblava bonic, però ja tenia desequilibris i injustícies.
Per això dic en el pròleg del llibre que parlo de mi com d’una nena que gairebé no reconec, perquè res del que explico de la meva família fa preveure les meves dedicacions posteriors. Però «l’educació sentimental» conté la literatura, i aquí sí que em reconec. Tot i que es tracta d’àvies molt diferents, sense la descripció de l’àvia del narrador de La recerca del temps perdut, no hauria sabut construir la meva pròpia abuela, una persona amb qui no estava d’acord pràcticament en res. Però vaig intentar entrar en la seva vida i en les altres vides dels personatges del llibre, com el tío Dionisio, un personatge que es va quedar ancorat als anys 1930 i que no entenia res de
la postguerra, res. Vaig haver de tornar-me a mirar les fotos dels anys d’infantesa per comprovar que l’oncle Dionisio no era aquell home malhumorat que jo vaig conèixer, sinó que també havia estat el que havien conegut la meva mare o la meva tía. En el llibre, hi ha molts records i moltes veus superposades. La feina va ser articular-les i articular les vides de les persones de
la família i de les persones del servei o del poble. Com a nena, no hi feia cap distinció, tots els que m’envoltaven eren simplement la gent d’Alhama.
He volgut plasmar també la vida de l’estiueig antic, de la «villeggiatura». Dels «banyistes» que venien a passar la mesada, diferents dels molestos «turistes» de la postguerra, que només s’aturaven una nit per desesperació del tío Dionisio. El balneari mira de recrear un entramat de relacions complexes entre persones i classes socials diferents. Només pensar que el Serapio, que era un heroi perquè havia saltat a la via per salvar una nena que hi havia caigut, ens vindria a buscar amb el cotxe… O saber les primeres coses de la vida sexual perquè les cambreres en parlaven… Al jardiner Pascual li vaig demanar si volia ser el meu pare, perquè ens havia construït els rais que navegaven pels corriols del jardí. En definitiva, la decisió d’escriure el llibre parteix del record d’un món esvaït que volia compartir.

En què va contribuir Alhama en la seva «educació sentimental»? 
Una cosa que vaig aprendre a Alhama és que la vida, abans de tot, és física. Em vaig educar en la importància dels sentits: vaig aprendre a mirar, a olorar, a tastar…
Hi ha capítols que estan dedicats a sentits concrets, com per exemple el del jardiner, que parla de la importància de les olors, de l’olor de l’aigua i de la terra. O el de l’Antonio, el cuiner. Un professor meu, Sergi Beser, un dia em va fer veure que els treballs i exercicis que li lliurava estaven sempre datats amb l’època de l’any, la primavera, o la tardor. No era conscient que ho feia, però és cert que per a mi, el ritme de les estacions compta, i em ve d’Alhama. Les olors no les oblido mai, és el meu autèntic sentit proustià, ni oblido quan me n’han parlat. Un dia Tísner em va dir que els que no hem anat a la guerra, no ens podem ni imaginar el soroll i la pudor. La pudor d’excrements, de cadàvers en descomposició, de roba bruta i molla, no es pot concebre si no s’ha viscut.
També vaig aprendre molt aviat que hi ha coses que es poden dir i d’altres que no, i algunes que no «convé» preguntar mai. Ho vaig saber des del primer capítol, quan dic que no li vam demanar (el meu germà i jo) al Serapio, el cotxer, que ens ensenyés les ferides que l’investien com a heroi. A més, l’educació era molt formal i els nens, a taula, no parlàvem, evidentment, però ho miràvem tot, ho sentíem tot, ho sabíem tot. A més, la realitat incorpora moltes versions, cosa que ens hauria d’ajudar a comprendre que no hi ha veritats absolutes. Pel que fa a la història de la meva família, fora de la part del termalisme (m’he n’he hagut de documentar força, perquè és un camp que no coneixia gens) i de les coses «constatables» en els pocs papers que s’han conservat, hi ha versions diferents i, sobretot, «mirades» diferents (una mateixa persona, com el bon vivant del tíoDionisio, no és igual per a la meva mare que per a mi, per exemple). Algunes les explicito per mostrar que si una persona pot acabar en «personatge» és per les moltes cares que revelen les mirades dels altres; altrament, no tindria cap interès. I, sobretot, perquè la realitat se’ns presenta fragmentada i el passat no existeix fora del record; i la memòria conté paranys, com explico al prefaci. Ja he dit que era un llibre sobre la construcció de la identitat, però també sobre les formes de la memòria i del record que la sostenen. I les formes de l’oblit, també, de l’oblit involuntari o de l’interessat.
Una cosa que em sembla important, doncs, per evitar l’arrogància de les certeses és la polifonia. Per aquesta raó a El balneari vaig titular cada capítol amb un nom propi, el d’una persona concreta que jo recordo, però estirant enrere en el temps i en els records familiars i corals. Una història es fa a partir d’històries distintes, que d’entrada sembla que no tinguin res a veure. Així, cada personatge respon a un fragment diferent i cadascun d’ells contribueix de forma valuosa a la reconstrucció d’aquell món perdut, que alhora estava connectat amb el món de Barcelona a través d’un munt de fils invisibles. En són exemple els que acaben connectant un liberal i maçó com Manuel Matheu, visionari del termalisme a Alhama, amb el poeta Verdaguer.

Ha destacat també per la necessitat de reconstruir un passat que ha estat esborrat, al qual no tenim un accés fàcil.
La falta d’informació havia estat molt gran, sí, fins a l’explosió del memorialisme posterior a la mort de Franco. I també la falta de connexió de l’experiència individual (pertanyo a una època en què molts protagonistes de la història esborrada encara vivien) amb un context més ampli. Recordo un senyor que havia participat com a soldat a la batalla de l’Ebre. Em parlava d’un autobús ple de llibres, però ell desconeixia que es tractava d’una ini­ciativa de la Generalitat per portar la lectura als soldats al front. Al bibliobús havia agafat la novel·la de Remarque, Res de nou a l’oest, i un volum de poesia dels que es publicaven als Serveis de Cultura al Front; això em deia un combatent que havia volat un pont a Mequinensa. En un acte organitzat pel que quedava de l’antic POUM, uns companys de lluita d’Andreu Nin ignoraven que traduïa novel·les directament del rus al català.
És per contribuir a aquestes connexions que mai no he deixat de publicar sobre la Guerra Civil. I he volgut «deixar parlar» els seus protagonistes, com per exemple els soldats de La Brigada del vidre. Cròniques del front (1936-1939) [L’Avenç, 2017]. Un llibre que recull textos periodístics de combatents, publicats a la premsa catalana durant la guerra. Són testimonis, en primera persona, que ens mostren uns joves, estudiants i periodistes, que van a la guerra perquè, com diu aquell personatge de La plaça del Diamant, «no hi ha més remei, i si perdem ens esborraran del mapa». Però eren homes de pau, la majoria antimilitaristes, conscients que les guerres treuen el pitjor de la condició humana. Són joves que parlen poc de sang i fetge (i força de llibres, per això porten ulleres) però que hi exposen la pell i fan gala d’un humor que només podem interpretar com una forma elevada del coratge. Res dels tòpics habituals sobre «els heroics valors de la guerra». El vaig plantejar com una narració escrita a moltes veus, com havia plantejat Allez! Allez! Escrits del pas de frontera [L’Avenç, 2010 i segona edició, 2019]. Però els textos dels soldats, tot i ser un document de primer ordre i molt original en el context espanyol, ha passat més inadvertit que l’Allez! perquè la idea de «passar la ratlla» ha quallat en l’imaginari col·lectiu, i per això segurament ha interessat més. Tots dos parteixen de la perspectiva polifònica: a La Brigada del vidre. Cròniques del front (1936-1939), els soldats són de partits diferents i escriuen a diversos diaris, i al llibre sobre el pas de frontera es parla de tota mena de persones i tota mena de destins. Al costat dels testimonis de polítics, de metges, d’artistes i d’escriptors, apareix la veu d’una nena petita que s’exclama en veure gallines en una granja perquè no n’havia vist mai; havia crescut en una Barcelona devastada on la gent es menjava els coloms. Sí, m’interessa molt la polifonia.

A El balneari criden l’atenció les dones fortes de la seva família.
El que he volgut mostrar, també, és el contrast entre les dones passives i les dones fortes. Que, segons com, capgiren les inèrcies dels clixés habituals. Na Carmeta Buscarons de can Pastor Bonic, l’àvia de Roses, una dona no especialment religiosa, és un cas de persona submisa. Es va casar molt jove i es va deixar sotmetre per un tinent de la Guàrdia Civil (que es va passar als franquistes) a qui no anomeno mai «avi», sinó «el pare del meu pare». Li va prohibir parlar el català a casa seva. O tallar-se els cabells. Mentre que, en un remot poble de l’Aragó, l’abuelaAsunción Gasca, l’àvia materna, que era molt devota però rebia de Madrid el Blanco y Negro, se’ls va fer tallar à la garçon, qui ho diria, l’any 1928 (sospito que per a venir a Barcelona a l’Exposició del 1929). Va portar durant seixanta anys el balneari, sense contracte ni sou, només perquè s’havia casat amb un Guajardo. La seva mare, la besàvia Pilar Padilla, era una terratinent que governava les seves finques, tan extenses que no es podien recórrer en un dia a cavall. Ho feia tota sola, perquè el seu home era metge. Ella gestionava una casa de labranza on cada dia sopaven divuit mossos. A més, va pujar set fills; i va poder amb tot. M’agrada pensar que potser he heretat una mica d’aquesta energia.
La seva mirada ens diu que el món és divers, no som tots iguals, però tots tenim la capacitat de comunicació i de superar les diferències. Diria que va treballar sempre amb la intenció de poder connectar mons que es coneixen poc.
Naixem en un món concret i amb uns orígens que no hem triat, però això no invalida que moltes infanteses siguin felices i ens ensenyin a viure. Amb tot, no podem quedar-hi atrapats. La curiositat intel·lectual (i de qualsevol mena) de què parlàvem en conversar sobre Thomas Mann és una facultat humana que ens permet conèixer altres mons, compartir-los o fer-los nostres. A El balneari tot això queda suggerit a través de les tensions culturals i lingüístiques. En molts sentits, eren les de la Barcelona de la postguerra. Vaig començar a parlar en català a la universitat, però el vaig aprendre de seguida perquè el tenia passiu (de Roses o dels nens del Montessori) i des de llavors he viscut tota la resta de la meva vida en català: penso, parlo i escric en català, però quan m’enfado molt ho faig en castellà. La decisió de fer parlar alguns personatges en el castellà dialectal que es parla a l’Aragó és per reforçar la percepció de la veu narrativa que es tractava de mons molt diferenciats, cadascun amb les seves convencions i les seves regles. Un efecte de contrast que es perd una mica en la versió al castellà que he traduït per a l’editorial Xordica de Saragossa, tot i conservar els dialectalismes i les frases fetes. Quan em vaig posar a escriure tenia molt clara aquesta estratègia narrativa, que sovint era reclamada pel mateix text: per exemple, quan explico les projeccions que es feien a la plaça de la pel·lícula de Berlanga Los jueves, milagro, filmada a Alhama el 1957, amb tota la gent del poble que havia fet d’extra, i en reconèixer la venedora de caramels tots bramàvem desaforats: «La tía cojiiiiiiiica, la tía cojiiiiiica…». És una escena felliniana poc versionable al català. Per cert, aquest és el capítol on s’explicita de forma més clara un principi clau (que també afecta el gènere del memorialisme) i que s’anuncia a l’inici del llibre a través d’un episodi viscut on es remet a Bohumil Hrabal (Trens rigorosament vigilats): el fet que la realitat, ras i curt, imita
la ficció.