L’editorial Arola i el Teatre Nacional de Catalunya (TNC) han publicat dues peces teatrals inèdites de Lluís Capdevila: La festa major de Gràcia i Tierra sin primavera
Editades a cura de Just Cortès, exalumne de la UAB i màxim especialista en Capdevila, aquestes dues obres eren inèdites fins ara i, en la seva versió original, es troben dipositades al fons Lluís Capdevila de la Biblioteca d’Humanitats de la UAB.
Recordem que, la primavera de 2014, la Biblioteca d’Humanitats va rebre una part important del fons documental de Lluís Capdevila que –per mediació del professor del nostre Departament Francesc Foguet– va donar generosament Carles Capdevila, nebot de l’escriptor. El fons Lluís Capdevila de la Biblioteca d’Humanitats aplega nombroses obres teatrals inèdites, la majoria escrites a l’exili.
El volum editat inclou un epíleg escrit per Just Cortès i Francesc Foguet, en què es contextualitzen les dues obres de Capdevila, es dóna a conèixer la figura d’aquest escriptor i s’ofereix una anàlisi minuciosa dels dos textos.
El proppassat 2 de juny, l’Aula de Teatre de la UAB va fer una lectura dramatitzada de totes dues obres, dirigida per Ricard Gázquez, al Teatre de la Plaça Cívica.
Tant l’edició del volum com la lectura dramatizada de les dues peces teatrals de Capdevila participen del programa d’activitats al voltant de l’epicentre “L’origen de l’oblit” que ha organitzat el TNC durant la temporada actual.
«La festa major de Gràcia, començada a Ax-les-Thermes l’any 1945, justament a les acaballes de la Segona Guerra Mundial, però finalment enllestida a Poitiers l’any 1952, és una peça costumista breu, qualificada de comèdia en un acte per Capdevila, de factura força tradicional i sense pretensions escèniques renovadores. Una mica ingènua, destaca, justament, per la continuïtat que representa amb bona part del teatre popular i de diversió del mateix autor anterior al tall de 1939. Això sí, amb la significativa variació temàtica que representa el tractament realista, proper i quotidià, del tema de l’exili i les seves circumstàncies, que la fa una obra de tesi, amb una remarcable intencionalitat de document històric.
En efecte, La festa major de Gràcia, que rep el premi Enric Lluelles en els Jocs Florals celebrats a Toulouse el 1952 i, que per aquest mateix motiu, l’estrena l’any següent, també en aquesta ciutat, el Grup Escènic de la Llar de Germanor Catalana, exposa la situació difícil dels refugiats catalans a França en el context de les esperances que desperta, a mitjan i final de la dècada dels quaranta, la victòria aliada en la Segona Guerra Mundial, en el sentit que allò que esperen els refugiats no és sinó que les democràcies occidentals facin fora del poder el general Franco i això els permeti tornar a la pàtria. La peça, com aquell qui no vol la cosa, conté una notable dosi de denúncia politicosocial: respecte de la crueltat i vilesa dels nazis, que turmenten i assassinen gent innocent en els camps de concentració, entre els quals presoners republicans catalans i espanyols i, sobretot, en relació amb la misèria diària amb què han de bregar els refugiats a França. Uns refugiats que Capdevila ens presenta aixoplugats en pisos foscos i tristos com gàbies, ubicats en barris també molt humils de ciutats grises, i que no només tenen serioses dificultats per aconseguir arribar a final de mes, sinó per poder proveir-se d’aliments a causa de les dures condicions del moment i de les mancances —tiquets de racionament, cues, mercat negre, etc.— que una segona contesa, la Segona Guerra Mundial, ha afegit a la ja seva dissortada situació produïda per l’exili de 1939. Ara bé, de l’obra també se’n desprèn, encara que de trascantó, que la passen pitjor els catalans que han romàs a l’interior i han de viure sotmesos sota el jou del Generalísimo, el règim del qual —segons que diu el personatge principal de l’obra, el senyor Daniel, un “alter ego” de Capdevila— sembla haver substituït el ratpenat de l’escut de la ciutat de Barcelona per una garsa. I no són aquests els únics aspectes denunciats en el text, atès que també hi observem una crítica, força subtil, de la França menys fraternal, la que va confinar els refugiats en camps de concentració, voltats de filferrades, així com dels líders republicans a l’exili (“aquests que els hi diuen els ‘grans’ i que m’estan resultant tan petits”).
Més enllà d’això, però, l’obra, lliurada a concurs —recordem-ho— en un dels Jocs Florals de l’exili, exalça el republicanisme, en la figura del recordat i enyorat president Companys, i, sobretot, la catalanitat (es clou mentre sonen les notes vibrants, abrandades, de La Santa Espina), de la qual, com és ben habitual del Capdevila de preguerra, és un component destacat i principal el barcelonisme (amb Gràcia i la Rambla com a espais neuràlgics: “Ai, la meva Barcelona, cor de la nostra Catalunya!”), posat de manifest aquí, una vegada i una altra, per mitjà de la commemoració especial, enmig de la grisor de l’exili, del dia quinze d’agost, la diada en què s’esdevé l’acció, el dia en què tot és possible, no tan sols que Joan i Albert tornin, sans encara que no precisament estalvis, del camp de concentració de Buchenwald, sinó que els refugiats concebin l’esperança que un dia no massa llunyà podran tornar a la pàtria sollada per la petja del general Franco. […]
Ben diferent de l’anterior és Tierra sin primavera (1954), escrita també a Poitiers, en llengua castellana, a penes dos anys després. Es tracta d’una obra coral, amb cent i escaig personatges i de considerable extensió (trenta escenes), que fa l’efecte que es tracta d’una obra més aviat confegida per ser llegida que no pas representada. De plantejament més elaborat i molt més ambiciós que no pas el de La festa major de Gràcia, l’obra barreja realisme amb evocació poètica i es desenvolupa, un rere l’altre, al llarg dels diferents escenaris contraposats que poblen, de grat o per força, la munió de tipus que retrata Capdevila: d’un costat, els espais immunds dels oprimits —la llar pobre de l’àvia i el nét i la presó en què es troben encarcerats la bona gent que s’oposa al règim; de l’altra, els hàbitats luxosos però degradats dels opressors —el saló del palau reial en què viuen Palmiro i la generala, el Cercle de les Classes Directores, el saló de casa l’alcalde rural, etc.— i, enmig, els ínfims espais de llibertat i de rebel·lia que són el cementiri (on viu Casiano el loco, el més lúcid dels personatges, tot i la seva bogeria aparent), la zona fronterera (des d’on s’observa la normalitat del país veí i per on es pot fugir de l’opressió a indrets més lliures i civilitzats) i, sobretot, la muntanya, on hi ha el braç armat, l’avançada de l’organització que lluita contra el règim i les seves forces vives.
I és que allò que ens reporta el devenir de l’acció, escena rere escena, és la davallada, la desfeta progressiva a què es veu abocat un règim dictatorial arribat al poder, a imatge del del general Franco, gràcies a la força de les armes, per mor d’una força contrària superior, tangible i nebulosa alhora, encarnada no sols per la lluita perseverant dels guerrillers, sinó per la del conjunt del poble, que no es resigna al fet que li sigui
n manllevats, a desgrat del dictat dels poderosos, ni el riure ni la cançó ni molt menys la primavera, símbols d’esperança, de llibertat, de renaixença, de vida nova i de resurrecció. Així, si al llarg de les primeres escenes observem com els manaies oprimeixen, turmenten i afusellen els més dèbils, a mesura que avança l’acció descobrim que la força veritable rau en l’altre bàndol i que el règim, com diu la cançó, està corcat, que no és tan sòlid com semblava. I això perquè, ben mirat, el seu principal personatge, el General Palmiro és un tirà d’estar per casa que no té cap mena de grandesa ni de carisma; al contrari, és un tipus analfabet, vanitós, poruc i curt de gambals, que basa el seu patriarcat, el seu poder omnímode d’amo absolut, per una banda, en el culte a la seva persona (“¡Palmiro!”, “¡Palmiro!”, “¡Palmiro!”, criden a cor que vols i aixecant el braç amb el palmell enlaire els seus fidels a la mínima ocasió, igual que per aquests dies a l’Estat ressonen per triplicat, també, els crits de “¡Franco!”, “¡Franco!”, “¡Franco!” mentre se l’honora amb la salutació feixista) i per l’altra, en l’existència i la complicitat d’un conjunt de poders fàctics —l’Església, l’Exèrcit, les classes dirigents— que sostenen i agombolen el règim.»Extracte de l’epíleg de Just Cortès i Francesc Foguet publicat a Lluís Capdevila, La festa major de Gràcia. Tierra sin primavera, Tarragona, Arola, 2015, p. 262-267.
