La col·lecció “Documenta Teatral”, editada per Punctum i el Màster Universitari en Estudis Teatrals, publica la lliçó inaugural del curs d’enguany que va pronunciar Jordi Coca el 21 de setembre de 2018.
Jordi Coca
Cal saber llegir per poder escriure
La transcendència de la dramatúrgia: Èsquil i Shakespeare com a exemples
“No és gens fàcil llegir un text. De vegades un petit detall, una frase que ens passa desapercebuda, ho canvia tot. Em referiré preferentment a un aspecte de Hamlet que pot semblar menor: com és físicament Hamlet? És el príncep romàntic que ens ha llegat la tradició? […]
Quan penso en Hamlet, en l’obra, sempre em balla pel cap la idea que el personatge hauria de ser interpretat per un actor que estigués lluny de l’estereotip romàntic del príncep jove i bell. L’actor ideal per interpretar el príncep potser hauria de ser algú amb impediments físics, algú considerablement gras, que es bellugués amb inseguretat, amb por, que no tingués cap de les característiques que habitualment atribuïm a aquest paper. En definitiva: Hamlet s’hauria de moure de manera inoportuna, seria algú que no està bé amb el seu cos i que, empès a l’acció, forçat a actuar, el que fa és complicar-ho tot fins al deliri. Allò que el cor li reclama no sap com fer-ho real, me l’imagino pujant escales amb dificultats, suant, cansat, neguitós, perquè els objectes li cauen de les mans, amb palpitacions provocades per les intrigues de la cort…”
“El que he volgut plantejar amb aquests exemples no és com s’ha de llegir, sinó la importància de fer-ho amb la voluntat de contextualitzar. I això es tan transcendent en un text remot, clàssic, que tragina el pes de mil interpretacions, com en un text actual, acabat d’escriure a casa nostra mateix. La qüestió és fer-se una hipòtesi coherent de què es podia o de què es pot entendre en la primera recepció i, en tot cas, determinar de què ens parla un text mai no es refereix als valors suposadament universals, a les grans paraules, sinó a les orelles i els ulls dels espectadors.
Naturalment, ja hem dit que cal tenir en compte tants factors com sigui possible, i segurament la filologia en primer lloc; però, més enllà d’això, ens pot ser útil partir de la base que cap text que avui considerem clàssic, que hagi perdurat al llarg del temps, mai no basava el seu sentit en les grans paraules buides, mai no perorava en el buit, sinó que tenia en compte les orelles que escoltaven i els ulls que miraven. De Marinis es refereix en el llibre esmentat a la «interacció significativa, en la qual els valors cognitius intel·lectuals (els significats, si es vol dir així) i els valors afectius (emocions, etc.) no són imposats de manera unilateral per un pol (l’espectacle, l’actor) a l’altre (els espectadors), sinó que es produeixen, en certa manera, entre tots dos, conjuntament.”
Sobre l’autor
Altres títols de la col·lecció
Col·lecció Documenta Teatral al Dipòsit Digital de Documents de la UAB
Màster Universitari en Estudis Teatrals
