El Memorial Democràtic publica El sentit de l’exili d’Ambrosi Carrion
Carrion, Ambrosi, El sentit de l’exili, edició a cura de Josep Camps Arbós i Francesc Foguet i Boreu, Barcelona: Memorial Democràtic, Generalitat de Catalunya, 2024. Col·lecció Memòries, 9. 314 pàgines.
El llibre
El sentit de l’exili reuneix una mostra representativa de l’articulisme polític que l’escriptor Ambrosi Carrion va desplegar en diverses revistes de l’exili durant trenta-quatre anys (1939-1973). Des de la convicció que la política és l’art de governar els pobles de manera justa amb el respecte escrupolós dels drets civils i polítics, les peces periodístiques de Carrion responen a principis personals consistents, defensats amb fermesa i convicció. Home de pedra picada, els seus postulats se situen per damunt de les contingències polítiques, entrelliguen qüestió social i nacional, i defineixen un pensament catalanista, republicà i d’esquerres basat en tres grans eixos: la defensa del dret a l’autodeterminació de Catalunya, la reivindicació de la unitat de les forces polítiques catalanes i la indissociabilitat entre política i cultura.
La llibertat que li permetia la condició d’exiliat republicà i el fet de no escriure al dictat de ningú com a intel·lectual independent el menen a publicar nombrosos articles declaradament ideològics que giren al voltant de tres conceptes indestriables: la democràcia, el catalanisme i el socialisme. Amatent a l’evolució política coetània i amb un gran sentit de la responsabilitat històrica, la mirada de Carrion no tan sols s’adreça al present, tan ple d’incerteses, sinó també al passat, com a exemple de lluita personificada en figures com Francesc Macià o Lluís Companys, i a un futur d’esperança, que havia de permetre culminar la plenitud nacional i els valors de la democràcia, la justícia i la llibertat. Contrari als totalitarismes, no deixà tampoc de denunciar obertament els intents de genocidi cultural i lingüístic de la dictadura franquista.
Amb perseverança, sense defallir, tot i els esculls de tota mena, Carrion va insistir reiteradament en el seu ideari polític, que anava a l’arrel de l’essència de la catalanitat, i que no es malbaratava en pactes o acords de curta volada que condemnaven a la invisibilitat o la irrellevància el cas català. Sense deixar-se temptar pels cants de sirena, ni per rutes al capdavall il·lusòries, Carrion va defensar amb arguments sòlids la necessitat imprescindible d’una unitat política amb un programa mínim de consens, la valoració de la cultura com a part fonamental de la identitat i el dret dels catalans a decidir el seu futur polític. Llegits avui, els seus articles prenen una considerable actualitat i redescobreixen una veu desconeguda que addueix raons i desvetlla consciències sobre el sentit de l’exili català i de la catalanitat.
L’autor
Ambrosi Carrion (Barcelona, 1888 – Cornellà de Conflent, 1973) va ser un dels dramaturgs catalans més remarcables del primer terç del segle xx, amb peces com el poema dramàtic La filla del marxant (1906), els drames bíblics Agar (1907) o El fill de Crist (1912), les tragèdies clàssiques Tribut al mar (1911) o Les Danaides (1915), la comèdia L’ombra (1927) o la farsa dramàtica Molock, l’inventor (1930); també va conrear la poesia, la narrativa i la crítica teatral. Escriptor catalanista i d’esquerres, desenvolupà bona part de la tasca docent als Estudis Universitaris per a Obrers, fundats el 1931, d’on va esdevenir director. El 1936, en esclatar la Guerra d’Espanya, es va mantenir fidel a la Generalitat Republicana; durant el període bèl·lic va ocupar el càrrec de director del Teatre de Guerra de la Generalitat de Catalunya, va exercir de director artístic dels Elencs Catalans de Guerra i va escriure peces pacifistes com Pau en la terra (1938). Exiliat el 1939 a Tolosa de Llenguadoc i, posteriorment, a París i a Cornellà de Conflent, participà de manera decidida en l’activisme polític i en la preservació i difusió de la cultura catalana des de la presidència del Casal de Catalunya de la capital francesa i de la Federació d’Entitats Catalanes a l’Estranger. Fou molt crític amb la dictadura franquista, com ho demostren els articles apareguts a les revistes Endavant. Butlletí Interior del Moviment Socialista de Catalunya, Vincle o Mai No Morirem, entre d’altres. Obtingué diversos premis de poesia i teatre als Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats en la diàspora. L’obra literària que va escriure a l’exili –especialment la teatral– roman encara inèdita amb les excepcions del recull La companyia invisible (1967), el poema dramàtic Comte l’Arnau (1972), i la peça La Dama de Reus (1988, pòstumament). El seu traspàs va tenir un ample ressò a la premsa de l’època.
