La nostra llengua i el nostre patrimoni literari estan en regressió a les aules i no és pas exagerat, sinó del tot realista i urgent —i un acte de responsabilitat— alertar-ne del perill d’extinció a mitjà termini. La radiografia de la situació, amb la diagnosi dels problemes i de les possibles solucions de futur, es va dur a terme dimecres passat, dia 26 d’abril, en el marc de les diverses ponències i la taula rodona del III Simposi sobre l’ensenyament de la llengua i la literatura catalanes a la secundària i la universitat, que en aquesta nova edició portava l’epígraf d’Afer d’estat. Una apel·lació simptomàtica i inequívoca que les coses continuen anant a mal borràs per a la llengua i la literatura, malgrat la tasca i la dedicació abnegada dels professors del ram; però la realitat és tossuda i demostra que es necessita quelcom més que abnegació docent i que ara ja és el torn d’una implicació radical i inexcusable del govern i l’administració del país per salvar-les.
En una nova mostra d’aquest reiterat altruisme, però també de compromís per mantenir dreta la columna vertebral del país en el present i el futur més imminent, cent noranta-nou inscrits, dels quals uns vuitanta eren estudiants i la resta professors, van omplir de gom a gom la Sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans. Llengua i literatura s’entenen com a elements imprescindibles per a la cohesió social i cultural, al mateix temps que són la base d’accés a altres disciplines humanístiques com va subratllar la professora de filosofia, Mercè Rius, en la taula rodona final quan va destacar que els alumnes difícilment poden accedir a la filosofia si abans no han fet llengua i literatura catalanes. I hi podríem afegir que són les eines per afrontar amb garanties d’èxit qualsevol matèria acadèmica que demani la combinació de comprensió lectora, correcció escrita, capacitat crítica i bagatge cultural. Aquí s’hi poden incloure fins i tot les dels àmbits científics i tecnològics.
La progressiva pèrdua qualitativa de la llengua i el bandejament de la literatura a les aules —sobretot a la secundària, però la universitat tampoc se n’escapa—, en favor dels ensenyaments utilitaristes no deixa de ser un reflex de la realitat sociocultural del país i dels temps que ens toca viure. Aquí cal afegir-hi també altres condicionants com la desprotecció institucional de la llengua per la manca de fermesa política per blindar-ne l’estatus de manera real i efectiva, però també el fet que els plans d’estudis a la secundària i a la universitat redueixen cada vegada més la llengua a una dimensió estrictament comunicativa desactivant-ne les implicacions culturals i connexions literàries, precisament on la llengua assoleix el seu registre i brillantor més excelsos.
Tot això és el que està en joc, que no és pas poc. Precisament tot aquest patrimoni és el que va portar a molts dels nostres intel·lectuals, poetes, novel·listes, narradors i dramaturgs a defensar l’esperit del país des de l’exili o des de l’interior. Costa fer-se la idea que alguns ho vulguin oblidar i ignorar, perquè molts dels nostres herois de les lletres catalanes hi van destinar tota la seva energia vital i intel·lectual per salvar-nos els mots. Tant de bo que no haguem de lamentar que el que no va aconseguir la persecució política i cultural des del 1714, i sobretot a partir del 1939 amb el franquisme, no ho faci possible la desídia dels nostres governants per obviar que tant la llengua com la literatura són un afer d’estat. Ara mateix, d’estat d’emergència.
Jaume Ferrer i Puig
