Iris Flotats Vallhonrat
Filologia catalana: sense por
El 27 de maig passat el Departament de Filologia Catalana de la UAB va organitzar la sessió anual anomenada “I després del Grau, què?” amb el propòsit d’informar als estudiants sobre les sortides professionals de la carrera i la programació dels màsters oficials. Es va convidar a tres filòlegs ex-alumnes de la casa perquè exposessin la seva visió del món laboral en l’àmbit de la filologia catalana i la seva trajectòria personal un cop llicenciats. Eren la Isabel Graña, directora de l’Espai Betúlia; Bernat Puigtobella, editor de Núvol i Pau Vidal, filòleg recreatiu (com diu ell) que ha trobat una forma multidisciplinària d’exercir.
Isabel Graña es dedica, doncs, a la gestió cultural des del patrimoni literari. Des de l’Espai Betúlia es promocionen activitats relacionades amb la paraula obertes a tot el públic i així es manté la presència de la literatura en la societat.
Bernat Puigtobella treballa en el món editorial, dins del qual ha tocat diversos àmbits: corrector de textos, editor de taula, editor de continguts web, traductor i lector. Com bé apuntava ell, la feina de lector implica aprendre a llegir des de perspectives diferents, la qual cosa és molt interessant si comprenem que no és el mateix llegir un text revisant-ne l’ortografia que llegir-lo pensant en la seva possible publicació.
Pau Vidal treballa en la presència als mitjans de comunicació a partir de la filologia lúdica: els mots encreuats dels diaris, programes sobre la llengua a la ràdio o a la televisió, etc. Va donar-nos una visió sobre els programes sobre la llengua a la televisió presentats per cares conegudes però quasi mai per filòlegs, que són els que realment ho haurien de fer.
Contrastant amb un cert pessimisme dels estudiants, els tres van mantenir una posició força optimista pel que fa al futur dels joves filòlegs. Van recordar-nos que per arribar a les seves feines actuals, amb les quals semblaven força satisfets, van haver de passar per moltes altres i que tots van haver de fer el seu procés. També coincidien amb el fet que van tenir la sort de trobar-se al lloc indicat en el moment indicat. Malgrat això, després d’escoltar-los, em fa l’efecte que aquesta sort s’ha d’anar a trobar, que, com bé va dir Puigtobella, cal acceptar algunes feines no remunerades o poc remunerades amb el propòsit de prendre un primer contacte amb el món laboral i, sobretot, “fer-se veure”. A part de la seva experiència personal, van recordar-nos altres sortides com l’ensenyament per a adults, la política lingüística o la de guia cultural. L’ensenyament a adults té una personalitat diferent de l’ensenyament a secundària, sol ser més agraït i el tracte amb els estudiants és molt diferent. Dins l’àmbit de la política sovint hi fa falta filòlegs i més ara que estem vivint una situació política complicada que preveu molts canvis. Per últim, ens trobem sovint que els guies turístics de cases-museu d’escriptors catalans no són llicenciats en filologia i, per tant, no tenen la formació que un filòleg català sí que tindria i que beneficiaria clarament els guiatges.
Durant el torn de preguntes, hi va haver un parell de temes que van donar molt de suc. Un d’ells era qüestionar-se el paper d’un filòleg després d’un hipotètic triomf del procés sobiranista, un dels debats més habituals entre els estudiants de la carrera, com és evident. Mentre que una part de la sala creia fermament que el futur de la filologia catalana en el cas de tenir un estat propi seria molt més pròsper, una altra part creia que la situació lingüística actual de Catalunya no variaria substancialment si no hi havia un canvi dràstic en la política lingüística (proposant, per exemple, el català com a única llengua oficial). Un altre debat va sorgir arran la reflexió dels tres convidats sobre la poca vocació de professor que tenen molts estudiants que decideixen cursar el màster de formació de professorat per a fer classes en un institut. És un debat que m’interessa particularment ja que és evident que la majoria d’estudiants d’últim curs escolliran aquesta opció.
Ens sembla que l’educació secundària és l’única opció laboral amb una perspectiva d’estabilitat i, sovint, sense considerar cap altra opció, ens decantem per aquesta. No és una impressió que ens hem format sols. No fa gaire, la Universitat de Girona va fer públic un estudi que assegura que faltaran 520 docents de català a Batxillerat durant els propers deu anys, tenint en compte els graduats que ja estan a les llistes d’espera i els que encara ens hem de graduar. El subtítol d’aquest article diu “estudiar filologia catalana és una garantia de trobar feina” que podem interpretar així: “estudiar filologia catalana és una garantia de trobar feina, si pretens dedicar-te a l’ensenyament secundari”.
Sí, hi ha estudiants amb una clara predisposició per a ensenyar català a adolescents en un institut però també hi ha una gran part de nosaltres que ens plantegem aquest camí tenint un grau de vocació igual a zero. És un problema que als estudiants ens preocupa: “i després del Grau, què?”, “doncs cap a la docència, què hem de fer sinó?”. Veiem el nostre futur professional d’una forma molt borrosa i la tendència general és aferrar-nos a allò que creiem que és més segur. I qui no ho veu així davant la situació lingüística, política i econòmica que estem vivint? Isabel Graña va donar-nos un altre punt de vista: sovint el problema d’aquests estudiants no és el fet que vegin menys estables les altres sortides professionals sinó la desconeixença de quines són totes les opcions.
Crec que per a conèixer totes les opcions cal, d’una banda, investigar i, de l’altra, llançar-se directament al món laboral. Això m’ha dut a una paradoxa que fa dies que em volta pel cap: davant la inseguretat, els estudiants ens hem volgut aferrar a alguna cosa presumiblement estable. Però no érem tan insegurs quan teníem divuit anys i vam escollir filologia catalana, oi? Nosaltres, els mateixos estudiants que vam escollir filologia catalana contra tots els pronòstics lingüístics fatalistes i la tabarra constant de tothom que creia que aquesta carrera no ens duria gaire lluny ens estem deixant vèncer per la por abans d’encarar-nos al món laboral. Per arribar a la universitat també vam haver de posar-hi el coll i un cop passada la selectivitat vam escollir aquests estudis sense cap mena de por ni recança. Què ha passat ara? No confiem en la decisió que vam prendre fa quatre anys? No és aquest el nostre caràcter. Potser l’únic que ens fa falta per a arribar a tenir un futur digne és recuperar l’esperit de lluita de l’estudiant que vam ser a primer de carrera. Ens ve de nou que el nostre camí és un camí de lluita? Als Països Catalans és el nostre pa de cada dia. D’altra banda, quants camins no ho són?
