El 26 d’abril vaig assistir amb uns companys a la tercera edició del Simposi sobre l’ensenyament de la llengua i literatura catalanes a la secundària i a la universitat que se celebrava a la seu de l’IEC, al carrer del Carme.
M’hi vaig apropar per quatre motius; no sé si l’any que ve tindré plaça al màster d’ensenyament perquè els estudiants provinents de Periodisme i Humanitats en copen les places; estic amoïnat perquè veig la manca de prestigi que té la literatura (la bona literatura) en la societat; em preocupa pensar que no estic suficientment capacitat per enfrontar-me a una classe de trenta adolescents d’hormones alterades -pel que he sentit a dir, no crec que el màster m’ajudi gaire en aquest sentit- i, per si fos poc, la situació del català em té molt capficat i no crec que treure una nova gramàtica en un moment com aquest hagi estat una bona idea.
És per tot això que em vaig deixar caure per l’antic Hospital de la Santa Creu, perquè esperava trobar-hi solucions als meus problemes -com a mínim a alguns d’aquests.
El primer cop d’ull a la sala Prat de la Riba va ser positiu: estava plena a vessar. Constatar que el simposi suscita tant interès em va semblar una primera victòria.
La benvinguda va ser com acostumen a ser les benvingudes als simposis i als congressos, ja ens entenem. Aquest cop, però, la rectora de la UAB, Margarida Arboix, es va encarregar de fer-lo més amè i entretingut; va fer un discurs farcit d’errors gramaticals i lèxics que l’auditori -com ja us podeu imaginar, ple de filòlegs- es va encarregar d’assenyalar amb somriures de complicitat.
Després de la benvinguda les ponències es van anar succeint fent pendolar l’estat d’ànim dels assistents, m’explico: si bé la ponència de Tílbert Dídac Stegmann ens donava autoestima com a parlants i estudiosos del català, les ponències que explicaven quina és la situació del català a la secundària i a l’ensenyament ens enfonsaven moralment, si una xerrada ens donava eines per preparar les classes de català als instituts, la següent ens recordava que el màster està envaït per estudiants que no tenen els coneixements necessaris per fer de mestres a la secundària.
La idea general que transmetia el simposi era que les coses van malament, molt malament; som els encarregats de transmetre a les noves generacions el tresor de la literatura -que nosaltres considerem imprescindible pel creixement intel·lectual de les persones i per la formació d’un esperit crític-, malauradament en una societat que es vanta hipòcritament de la diada de Sant Jordi, les belles lletres estan mancades de prestigi i els que les defensem semblem una petita pedra volent aturar el mar d’alienació i relativisme que tot ho vol engolir; per si fos poc, volem transmetre la nostra literatura, la d’una llengua maltractada i menystinguda que viu una situació crítica i lamentable sense que el poder polític es proposi fermament de revertir la situació; entre els propers mestres que s’uniran als que ara malden, amb més voluntarisme que suport. per lluitar contra la situació que vivim, n’hi ha que no estaran prou preparats per dur a terme la tasca que se’ls imposa i, el més trist de tot, que per molt que ens hi haguem oposat tothom ens ignora. Què hem de fer? Una vaga general? Ocupem la seu de la conselleria pertinent? Ens hem d’immolar al mig de Plaça Sant Jaume?
La taula rodona que va seguir les ponències va ser un seguit de reflexions sobre l’estat de la literatura en la societat i sobre si la independència ens podia ajudar a prestigiar-la i a salvar la llengua. La conclusió va ser que sense independència ja ens podem acomiadar de la nostra llengua i, amb ella, de la nostra literatura però que obtenir la llibertat política no significa salvar absolutament res i que caldrà seguir lluitant per preservar-nos en mig d’un món globalitzat i destructor de cultures.
Potser alguns us preguntareu què en vaig treure del simposi. Pel que fa al màster, des del Departament d’Ensenyament se’ns ignora i, per molt que elevem queixes aïrades a altes instàncies, sembla que ara per ara això no canviarà, per sort el simposi va servir per escalfar encara més els ànims i, espero, per predisposar els nostres mestres a fer un pas més enllà en defensa de la qualitat i la bona formació dels futurs professors de català. La situació de la literatura va lligada d’una banda a la nostra capacitat com a mestres per crear lectors i a les ganes de treballar en aquesta direcció que tinguem i, per altra banda, a la pressió que puguem fer per col·locar la literatura catalana al lloc que li correspon a l’ensenyament secundari, això vol dir que haurem de batallar durament contra el Departament d’Ensenyament però, també gràcies a actes com el simposi, podrem organitzar-nos i preparar-nos millor. La meva preocupació sobre si estic o no prou preparat per enfrontar-me a una classe de trenta adolescents desbocats me la va esvair Joan Gelabert a la seva ponència, els seus consells em van fer perdre part de la por que tinc i la seva màxima que tot és qüestió de feina i constància em va fer adonar que, si tens ganes de treballar, al final les coses surten bé. Finalment, la qüestió del català només es resoldrà amb fermesa i sobirania política així que ja sabem quin camí hem d’emprendre per poder solucionar la situació. Com a conclusió puc dir que la impressió que m’ha quedat en darrera instància és que estem vorejant el caire d’un precipici i que només depèn de nosaltres caure-hi o no: per negre que sigui l’abisme a dia d’avui encara hi ha esperança.
Ah, me n’oblidava, l’última xerrada del dia va ser la presentació de la nova Gramàtica de la llengua catalana. La sala Prat de la Riba s’havia anat buidant i ja només quedàvem alguns assistents, fatigats i amoïnats per la situació de la llengua i a qui només faltava allò, aguantar els canvis de la normativa.
Joan Barnet i Gabanyach
