Vicent de Melchor

Postal de Praga, 7 d’agost de 1994

Vicent de Melchor (1958-2021) va néixer a Barcelona, però la circumstància el va portar a viure temporades llargues, o anys, a molts indrets: per relació familiar, a Almenara i Benicàssim, a Cala Morell (Ciutadella) i Maó, i al Masnou; per pura voluntat, a València ciutat i a Fórnols (Matarranya). Va apamar el Rosselló i el Conflent, coneixia prou les altres illes i es trobava com a casa a la Franja per la part d’Aragó i dels Ports de Beseit i fins a la talaia de Morella. França li va ser pròxima per molts costats; la vida i la curiositat li van fer visitar sovint Alemanya i altres llocs centreeuropeus. Es va interessar vivament per l’imperi federal austrohongarès i va residir uns mesos a Praga l’estiu del 1994 —ja el 1990 no feia estrany rebre una postal seva amb l’estàtua de sant Vicent al Pont Carles, i quatre anys després escrivia amb humor que havia après a demanar en txec un cafè amb gel, per la calorada, abans d’anar a veure Così fan tutte al Teatre de l’Estat.

Quan era petit

La mare va morir d’accident quan ell era petit. Es va educar amb el pare, farmacèutic il·lustrat a França i al Liverpool College, un home que col·leccionava els discos de Georges Brassens —el Brassens autèntic, el de la sèrie de cobertes que mostren com es fabrica una guitarra, amb la cultura d’un literat de raça pres pel jazz—, un home que llegia François Villon, recomanava Joseph Losey i sovintejava l’Enciclopèdia britànica, costum ben poc comú transmès al fill juntament amb la cortesia.

A dalt de l’Encantat Gran, 1977

Aquests dos fils revelen la trama del tapís. Els companys de carrera recorden com, en aparèixer a primer curs el 1976, ja duia una llibreteta a la butxaca de darrere dels pantalons i un llapis minúscul, d’aquells que es posen rere l’orella. Hi apuntava totes les formes de llengua, dialectals o no, que li cridaven l’atenció, fossin de Barcelona o de la Menorca i la València on passava els estius. La perdia periòdicament, la llibreta, però la renovava amb la fe dels lingüistes d’abans. No elaborava un catàleg sistemàtic d’aquests coneixements, ni feia enquestes ni atles, però conversava amb la gent i tot quedava gravat en una memòria enciclopèdica que era com un recorregut geogràfic per la parla, a la manera de Jud, Rohlfs, Coromines o Mitxelena i a costa dels turmells reals o imaginaris. A la memòria hi entraven, és clar, la toponímia, l’onomàstica, el lèxic comú i la fraseologia, la fonètica i la morfosintaxi i, no caldria dir-ho, l’etimologia.

Vall de Boí, 1983

Del seu domini del dialecte occidental en parla l’estudi sobre els Evangelis conservats a la Bodleiana d’Oxford; de la capacitat per interpretar la toponímia, la breu monografia inèdita sobre Fórnols (que el lector trobarà més avall); de l’afany de precisió, la pràctica de localitzar qualsevol lloc —una alqueria medieval, posem per cas— recorrent a mapes agraris o de l’exèrcit. La simbiosi amb la llengua sense adjectius es manifestava en la correspondència: una postal en occità, una carta en català antic, tota mena de facècies en alfabètic fonètic sobre tota mena de llengües. L’interès devia haver nascut amb la lectura preuniversitària de Fabra, Coromines i Sanchis Guarner mentre recuperava una valencianitat d’arrel familiar encarnada en Joan Fuster, a qui va tractar personalment més endavant.

Postal en el V centenari de la primera edició de Tirant lo Blanc (1490)

El segon fil és la il·lustració entesa com una manera de viure, una tolerància natural aliada amb un escepticisme irònic, una curiositat sense noses aplicada als replecs de la cultura, tant com una preferència pels clàssics francesos i sobretot per l’assaig de Montaigne, tanmateix moderada amb la lectura dels salms. Els replecs podrien ser Ferran Sor o les òperes oblidades de Vicent Martín Soler, o alguna edició introbable de Tirant lo Blanc —l’afició a aquest clàssic es mostra en una notable col·lecció particular d’edicions i estudis de l’obra i en una de les postals que de vegades feia imprimir per al goig d’amics i coneguts (reproduïda en aquest homenatge)—, o l’entusiasme de lector d’El siglo de las luces d’Alejo Carpentier. Poc abans de morir llegia amb passió La agonía de Francia, de Manuel Chaves Nogales, intentant comprendre el naufragi d’una idea o d’una cultura que a ell li tocava de prop, perquè els seus avis vivien a París quan van ressonar les canonades que anunciaven la invasió alemanya de 1940.

Coberta de l’edició critica de Lucrècia (2019)

En l’obra del menorquí Joan Ramis els dos fils van sustentar l’ordit. Ja s’hi havia interessat quan era estudiant, i la familiaritat amb Menorca i el Segle de les Llums va fer la resta, des d’una meritòria edició privada d’Arminda fins a l’útima de Lucrècia (vegeu les publicacions). La peça central d’aquesta dedicació és una tesi magnífica. Hi feia tres coses raonables i per això mateix insòlites: mirar de situar Ramis investigant la seva formació acadèmica; mirar de definir-ne les peces dramàtiques sense contemplacions a partir de la poètica neoclàssica; mirar d’editar-lo d’acord amb la llengua literària possible a la Menorca del segle XVIII sense prejudicis. La feina d’arxiu va trobar els entrebancs habituals. La prosa de tots aquests treballs flueix amb la naturalitat pròpia dels més ben dotats: clara, concisa, amb precisió en cada verb i en cada adjectiu. És un atribut de les persones amb il·lustració rebatre tàcitament la buidor i l’ornament exagerat escrivint amb l’economia justa, sense concessions a la ideologia, la perplexitat o la vanitat.

Calaceit, agost de 2010

  Del 1990 al 2009 va fer classes a la Universitat Autònoma de Barcelona, de gramàtica històrica i d’història de la llengua. Dues dècades no són pocs anys, i molts alumnes i companys en recorden les lliçons i la voluntat de col·laboració amatent, sempre amb la ment oberta a la divulgació ben entesa i sense fronteres. Va haver de conviure amb un trastorn bipolar, i aquí es fa constar perquè ell mateix ho va comunicar als lectors de Temps de Franja amb valentia contra el tabú i amb erudició particular (vegeu més avall l’article de juny de 2010). Jubilat abans d’hora per aquesta raó, va seguir escrivint sobre Fórnols, la vila que l’havia acollit a ell juntament amb la família, i projectant altres feines, inacabades per raons diverses: una llarga monografia sobre Fórnols, una traducció de Language Death, de David Crystal. Però, en realitat, ni la docència abandonada prematurament ni aquestes feines interrompudes canvien gaire el perfil d’una vida. A Fórnols, deia en una carta, “m’ho passo sobiranament bé llegint […] Sòcrates, les Bucòliques de Virgili, últimament Catul … (En aquest últim he trobat un cant de noces que m’anirà bé per a l’epitalami que preparo per a una germana)”. Ni abans de l’Autònoma, quan treballava al servei lingüístic de la Universitat de València i en altres feines, ni després, fos a Fórnols o al Masnou en els últims anys, mai no va deixar de fer exactament això: llegir amb criteri i escriure bé, fos una traducció, un text acadèmic o periodístic, o una carta. S’il·lustrava i il·lustrava. Va morir el 19 de febrer de 2021, per atzar o providència a Barcelona, inesperadament sol per culpa de l’epidèmia, com si volgués donar fe que hi ha persones que saben no alçar la veu. Les conviccions les porten a dintre.

Les publicacions que el lector trobarà a continuació són només la part visible d’una cultura prodigada en llocs insospitats. Basti de mostra l’agraïment de quatre alumnes de Veterinària, autors d’un estudi de 270 pàgines (Visió històrica de la veterinària a partir d’un text del segle XVII): “Al Dr. Vicent de Melchor, professor de Història de la Llengua Catalana a la UAB, per ajudar-nos a entendre i a interpretar el text de Fra Miquel Agustí [Llibre dels secrets d’agricultura, 1617].” Es pot llegir a https://ddd.uab.cat/record/80183.

Entre principis de 2010 i l’estiu de 2014, durant els anys de residència a Fórnols, Vicent de Melchor col·laborà a la revista Temps de Franja, dedicada a qüestions de l’actualitat i la cultura dels territoris catalanoparlants de l’Aragó. Hi creà una columna d’aparició bimensual amb el títol genèric “Vanitas vanitatis”. En una nota que no s’arribà a publicar, raonava que “Aquest títol té l’avantatge de descriure força bé un caràcter important de la meva personalitat, val a dir l’escepticisme”. Segons aquesta mateixa nota, s’hi proposava allunyar-se “de la «rabiosa» actualitat i anar, potser, a temes més de fons, o de caire erudit —no necessàriament de llengua i literatura. En tot cas intentaran aportar algun coneixement o reflexió útils a la societat de la Franja. Pel que fa a temes sociolingüístics m’agradaria pensar que la llibertat d’opinió s’estén també a aquest camp, encara que l’opinió publicada pugui ser un xic «heterodoxa» o no del tot «políticament correcta» respecte als corrents dominants”.

En efecte, entre les vint-i-quatre columnes publicades a la secció n’hi ha de caràcter erudit, com les que dedicà a personalitats del Fórnols dels segles XVIII i XIX (“Braulio Foz, un amic dels catalans”, “El Dr. Piquer i Arrufat de Fórnols”, però també la més personal “Bipolar”, en la qual reapareixen Piquer i Foz al costat de fra José Nicolás Bosques, amb un record per al morellenc Sergi Beser). A mig camí entre la lingüística i la geografia, una altra columna notable recorda que es deu a Joan Coromines la denominació de Matarranya per a la comarca amb capital a Vall-de-roures (“Matarranya”). La majoria, però, de caràcter sobretot sociolingüístic, no poden sostreure’s a l’actualitat, i aborden la polèmica de la legislació aragonesa sobre llengües (en el marc legislatiu europeu) i la situació —i fins i tot el nom— del català a l’Aragó, des de la constatació dels obstacles en la vida diària (vegeu la sèrie “Indignació”) fins a la voluntat pedagògica de divulgar conceptes fonamentals de la lingüística o del mètode científic (així a “Gramàtiques i literatures” o “Filosofia i lletres”, i amb més èmfasi en un mètode específic a la sèrie “Contrastant”). En tres casos, la urgència de l’actualitat donà peu a articles més llargs que no es publicaren a la secció “Vanitas vanitatis”, sinó a la secció d’“Opinió”, com ara “Contrafur! Es poden aturar els canvis previstos a la Llei de Llengües?”. En el seu conjunt, aquestes col·laboracions periodístiques il·lustren molt bé les seves qualitats: l’erudició, la curiositat, l’antidogmatisme, l’obertura a la complexitat de la realitat i la consciència de la utilitat del diàleg i el pacte, com declara prou explícitament a “Pau per territoris”.

Tot seguit oferim la llista completa de les col·laboracions de Vicent de Melchor a Temps de Franja, accessibles a través de la pàgina web de la revista:    http://www.ascuma.org/wordpress/temps-de-franja/. Agraïm al seu coordinador, Carles Terès, la generositat i les facilitats per a la localització dels articles.