A Cerdanyola, Escamot d’Avantguarda acaba de publicar Joan Rocamora. Un retrat calidoscòpic, en memòria d’aquest col·laborador del Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània, llicenciat en Filologia Catalana per la UAB i autor de la tesi El teatre de Rossend Arús i Arderiu, presentada el 2020 en el Doctorat en Llengua i Literatura Catalanes i Estudis Teatrals.

A més, va escriure diversos articles, en gran part recollits en Escrits en llibertat (2024), i poemes, que es té intenció de publicar (alguns els va donar a conèixer ja en el seu blog de VilaWeb Res no s’acaba i tot comença, però en resten molts d’inèdits, agrupats en poemaris). En trobareu més informació a la seva pàgina web.

En el llibre, Xavier Vall, professor del Departament de Filologia Catalana i director de la tesi, n’evoca les facetes filològica i literària:

Joan Rocamora Aguilera, filòleg i escriptor

Les múltiples facetes d’en Joan sovint s’enllacen no merament perquè se succeeixen en la seva intensa vida, sinó també per com les concep. En el cas d’aquestes, la vinculació a l’activisme és òbvia, però en faré abstracció per valorar-les en si.

El curs 1993-1994 va començar la Llicenciatura en Filologia Catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona, que a l’inici va haver de cursar a distància, com a pres polític. Li passaven els apunts companys de classe, com en Joan Cots i en Sergi Gelpí, que ja volia ser monjo de Montserrat. De primer, doncs, de manera força autodidàctica, en Joan va assolir una excel·lent formació, no solament en relació amb les circumstàncies, sinó també en termes absoluts. Tot just acabada la carrera, el curs 2001-2002 es va matricular en el Doctorat en Literatura Catalana de la UAB, en les assignatures del qual encara va obtenir millors qualificacions.

No podent-li dirigir una tesi sobre Salvat-Papasseit un altre professor, li vaig proposar de dedicar-se al teatre de Rossend Arús, aleshores molt poc estudiat, que preveia ben interessant, tant per aspectes ideològics com per la introducció d’elements realistes.  Un bon exemple d’ambdues qüestions n’és el precoç drama en prosa Lladres de ciutat (1865), en què satiritza la corrupció (particularment la urbanística), sobre el qual en Joan va impartir un seminari organitzat pel Grup d’Estudis de Literatura Catalana Contemporània. De seguida es va entusiasmar amb el tema, com ho ha fet amb tants altres assumptes. El Treball de Recerca, presentat el 2005, el va elaborar d’una embranzida. En canvi, la tesi es va anar demorant per diverses vicissituds al llarg de molts anys, sovint aprofitant els estius a Portbou, fins a acabar-la el 2020, ja en el marc del Doctorat en Llengua i Literatura Catalanes i Estudis Teatrals.

Malauradament, aleshores feia poc que ja s’havia iniciat l’edició de les obres teatrals d’Arús, per a la qual en Joan, amb la generositat que el caracteritza, va deixar consultar el seu fonamental Treball de Recerca. Injustament i afavorint-ho la seva modèstia, sovint no s’ha reconegut prou, però, ni tan sols el caràcter precursor del seu estudi, per damunt d’alguns estimables precedents, o se n’han minimitzat les aportacions, importants no solament pel que fa a l’autor, sinó també al teatre català del xix, atès que transcendeixen la recerca biogràfica o la lectura de les obres per relacionar-les amb el context històric, amb l’evolució del gènere i amb els referents literaris catalans i estrangers.

Més enllà de la faceta filològica, ha anat publicant diversos articles. Recentment, els del portal Llibertat.cat s’han editat, amb el títol d’Escrits en llibertat, pels «amics de Joan Rocamora», amb un pròleg seu datat a l’agost. Ha escrit també nombrosos poemes, com els que ha donat a conèixer en el seu blog de VilaWeb Res no s’acaba i tot comença. Se’n conserven vuit poemaris, que es té intenció de publicar. En caldria un estudi a fons, però, sumàriament, pot ressaltar-se’n que plasmen temes variats (de les inquietuds personals al compromís polític) combinant aspectes realistes, existencials, simbòlics, avantguardistes…, a partir de vivències i de models literaris diversos.

En posaré només un per exemple:

A Henri Pichette Naturalment les silents siluetes
i gestos dels venedors corresponien
a la tàcita pregonesa, que a quilòmetres llum corrien per les neurones i enamoraven l’encèfal.
I el venedor des la cadira seva
de còmode contorn afegia al tenderol un silenci in extenso
i una expressió inesgotable.
UMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMMM ?
12-11-1956
La coneixeu, aquesta vida movedissa.
I amb llavis de clergue heu besat la verge
-d’una carreta us tira la mula- Ofreneu violetes als morts sota el xiprer, estupreu de nou i us fa més vell la sang nova.

7-II-1967
Fills meus
de nou, la coneixeu aquesta vida turbulenta.
(Port Vibrant, El Padró- Calella de Palafrugell, 1988-1989)

Cal destacar també una poesia visual dedicada a la seva dona, la Montserrat, en què es fon l’amor envers ella, valenciana, amb l’aspiració al reconeixement dels Països Catalans:

En definitiva, la seva dedicació a la filologia, particularment a la literatura, com a estudiós i autor, val per ella mateixa, si bé s’imbrica amb moltes altres activitats, en una plena experiència vital.