Raons de futur recull les intervencions a la segona edició del Simposi sobre l’ensenyament de la llengua i la literatura catalanes a la secundària i a la universitat, intitulada «Quin futur volem? Perspectives i propostes» i organitzada pel Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona i l’Institut d’Estudis Catalans.

Celebrada a la seu de l’IEC el 2013, volia reflexionar i debatre, des d’una actitud constructiva i d’acord amb uns paràmetres d’estat, sobre les perspectives de futur d’aquest àmbit. Concretament, els tres grans eixos en van ser: 
  1. la comparació de legislacions estatals sobre l’ensenyament de la llengua i la literatura; 
  2. la proposta de currículums educatius de països propers que ens serveixin de referència, i 
  3. el suggeriment de paradigmes metodològics docents tant en llengua com en literatura.

raons-futur_gA partir d’aquestes tres grans línies, preteníem fer una mirada cap a Europa i cap al món que permetés de contrastar realitats diverses, susceptibles de ser adaptades al cas català. Amb un doble objectiu, si més no: d’una banda, disposar de models variats a l’hora de definir, si escau, legislacions, currículums educatius i metodologies docents, adequats al segle xxi, i, de l’altra, gaudir, de manera prospectiva, de punts de partida vàlids per fixar marcs o directives d’orientació útils per a la nova situació política que s’apunta en l’horitzó. Adreçat a professors, estudiants i persones interessades en el tema, aquesta segona convocatòria també volia debatre sobre el paper de la llengua i la literatura catalanes en el context europeu i, en aquest marc, oferir idees i propostes constructives, realistes i idònies per a les polítiques del futur. 

Editat a cura dels professors Daniel Casals i Francesc Foguet, Raons de futur inclou les intervencions de Narcís Comadira, Josep Maria Terricabras, Pere Martí i Jaume Aulet, Eva Pons, Maria Gràcia Jiménez Tirado, Xavier Fontic i Montserrat Vilà, Albert Bastardas, Rosa Calafat, Antoni Dalmases i Jordi Ginebra.

Consultable en línia a la pàgina de publicacions de l’IEC

 

Un botó de mostra

«A vegades tinc la sensació que la llengua s’ha convertit en una obligació odiosa per als nens i nenes, per als nois i noies, i això vol dir que ha perdut tota atracció com a instrument de coneixement d’un mateix i del món, ha perdut l’encant d’un jardí de meravelles i s’ha convertit en una rude presó humida i sòrdida. Que l’ensenyament de la llengua sigui una tortura és una catàstrofe de conseqüències terribles. És abocar la joventut, el país, a la pèrdua de totes les seves millors possibilitats, en definitiva, a la seva destrucció.» (Narcís Comadira)
«És evident que no hem d’espantar ningú, però també ho és que convé que siguem clars, tot i que serà la futura Constitució Catalana la que acabarà de formular bé les coses. La llengua va lligada a un territori. Per tant, el que s’hauria de dir és simplement: “La llengua de Catalunya és el català”, fugint d’explicacions d’“oficialitat” o “cooficialitat” que creen embolics considerables i que sempre són perjudicials per a Catalunya. No hi ha cap país que tingui cooficialitat simultània d’idiomes. Suïssa i Bèlgica, per exemple, tenen la llengua territorialitzada, que és el que la sociolingüística aconsella. A l’afirmació «La llengua de Catalunya és el català», jo hi afegiria encara una cosa: “Les altres llengües –sobretot les més parlades, com el castellà– seran objecte de respecte i protecció” (que és el que també diu l’art. 3.3 de la Constitució Espanyola per a les altres llengües de l’Estat i que, per tant, no hauria de molestar gens ni mica als espanyols si nosaltres ho acabem aplicant també al castellà, cosa que no s’ha fet fins ara amb el català).» (Josep-Maria Terricabras)

«Durant aquests anys, el país ha vist desfilar un munt de governs d’aquí i gobiernos d’allà, portem vuit Consellers i Conselleres de la Generalitat, més set lleis (set!) d’educació que s’han anat succeint, implacables, com les plagues d’Egipte (ens en falten tres més, encara, per complir el designi bíblic?), i nosaltres, els que hi hem treballat i els que encareu la realitat dia a dia, avui com ahir, ens hem fet un tip de demanar sensatesa, sentit comú, respecte pel treball i la formació dels joves; hem insistit a pregar que s’actuï amb decència i intel·ligència per estructurar un sistema d’ensenyament racional i crític que formi ciutadans capacitats per ser lliures –per a la qual cosa el domini de la llengua és imprescindible!– i que ens permeti treballar segons les necessitats que comprovem curs rere curs. Aquestes demandes, com dic, s’han fet, s’han escrit, s’han raonat, publicitat i cridat. I què s’ha produït? Res. Absolutament res. O, encara pitjor: s’han anat tapant amb nyaps nous. […] Tot aquest conglomerat de queixes que no troben interlocutor en unes autoritats desautoritzades de facto, totes aquestes propostes de neteja i reordenació que els professionals que viuen directament la realitat diària coneixen a la perfecció, ara és el moment de plantar-les al davant de la situació social i política. Es vol construir un nou país i ho hem de fer insistint, oposant-nos a la barbàrie dels pallassos incultes i entabanadors que s’han apropiat de la bona feina dels docents; esbandint ximpleries psicopatètiques per recuperar el goig d’aprendre i la joia d’ensenyar en un país lliure.» (Antoni Dalmases)

«La llengua de la relació intergrupal és fonamental. És a dir, el català no pot renunciar a ser la llengua d’interrelació. Es pot reconèixer l’oficialitat d’un grup, d’un altre o el que sigui, però la funció general d’intercomunicació ha de ser servida majoritàriament per la catalana, que és la que té la legitimitat –i la necessitat– històrica per fer-ho. Per què l’altra, que diguem que no té tanta historicitat, ha d’ocupar la funció primordial d’intergrupalitat? Cal tenir això molt present en les polítiques lingüístiques, futures, i, és clar, actuals.» (Albert Bastardas)