L’Avenç acaba de publicar en la seva col·lecció de llibres d’assaig, i editat per la professora Maria Campillo, La Brigada del Vidre. Cròniques del front (1936-1939)
Maria Campillo continua així la recerca i el rescat de textos al voltant de la guerra civil espanyola i la revolució que havia començat amb els contes de la guerra (1982), va seguir amb l’estudi del paper dels escriptors catalans en el compromís antifeixista (1994) i va seguir amb els escrits sobre el pas de la frontera (2010).
Tísner
El llibre
Selecció d’una seixantena de cròniques de guerra escrites des del front pels corresponsals de premsa i, sobretot, pels mateixos combatents. Publicades en diversos diaris i revistes del moment, són un testimoni excepcional de primera mà de la vida a les trinxeres.
Alguns soldats-autors de cròniques recollides en aquest volum van rebre el sobrenom “La brigada del vidre” perquè eren estudiants i duien ulleres. Aquests combatents, que lluiten i escriuen des de la trinxera, no es fan l’heroi ni tampoc parlen gaire de les batalles: han perdut la innocència i saben, com sabien els que van escriure sobre la Primera Guerra, que un soldat és algú que té fred, gana i polls; i que passa por. I sobretot, algú que se sent desplaçat del seu món, de la vida quotidiana. Més enllà dels condicionaments imposats per la censura militar, miren de transmetre la seva experiència singular amb naturalitat, sense exaltacions i sense derrotisme. Registren la vida al front, descriuen els paisatges per on passen, expliquen escenes de la vida col·lectiva a les trinxeres i confessen inquietuds íntimes. Amb coratge i sovint amb humor. Són cròniques de primera mà, escrites apressadament per a diaris com Diari de Barcelona, La Publicitat o Treball, i revistes, setmanals o mensuals, com Abril, Amic, Catalans!, Companya, Juliol o Meridià. Entre els narradors, n’hi ha de coneguts (els soldats Pere Calders, Avel·lí Artís Tísner o Josep Sol; els corresponsals Lluís Capdevila o Teresa Pàmies), de poc coneguts (els de la brigada del vidre) i de gens coneguts. Tots ells, fins a una trentena, procuren aproximar el lector a la cara “explicable” d’una realitat inclement, la de la guerra, que Tísner va declarar “inenarrable”.
L’autora
Maria Campillo (Alhama de Aragón 1953) és professora de literatura catalana contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona, directora de la base de dades bibliogràfica Traces i vicedirectora del CEFID (Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica). Ha publicat estudis d’història cultural i de literatura, especialment sobre els períodes i autors dels anys trenta i de la postguerra. Ha col·laborat a la Història de la Literatura Catalana, dirigida per Joaquim Molas, a la Història de la Cultura Catalana, dirigida per Pere Gabriel, i a la Història, Política, Societat i Cultura dels Països Catalans, dirigida per Borja de Riquer. També ha fet diverses contribucions a l’estudi de la narrativa dels exiliats i n’ha editat textos i correspondència. Sobre la guerra destaquem La premsa a Barcelona, 1936-1939 (1979, amb E. Centelles), l’antologia en dos volums Contes de guerra i revolució (1982), Escriptors catalans i compromís antifeixista (1994); i els reculls Barcelona 1938: La veu de les sirenes (2008) i Allez, Allez! Escrits del pas de frontera, 1939 (L’Avenç, 2010). És membre del consell de redacció de L’Avenç.
