L’assaig en català al segle XXI, balanç crític
Institut d’Estudis Catalans, Sala Carles Pi i Sunyer.
Barcelona, 28 d’octubre de 2022
Organitzat per la Societat Catalana de Llengua i Literatura (filial de l’IEC), el cicle «Balanç crític de la literatura catalana actual» arriba a la darrera edició, dedicada a l’assaig. Després de les sessions sobre poesia (2016), narrativa (2018) i teatre (2020), aquesta jornada vol delimitar el marc teòric i desenvolupar els principals corrents que integren l’assaig en català del segle XXI, com també valorar-lo críticament des de diferents punts de vista i temàtiques. Com en les convocatòries anteriors, les actes d’aquesta jornada seran publicades en la col·lecció «Treballs de la Societat Catalana de Llengua i Literatura».
Programa
9.45 PRESENTACIÓ
10.00 PONÈNCIA: Pere Ballart, L’assaig, un gènere per al segle XXI
COMUNICACIONS
10.40 Gonçal López-Pampló, Models i funcions de l’assaig literari
11.00 Marta Rovira, L’assagista davant la immediatesa sociopolítica
11.20 Pausa
11.40 Salvador Macip, Ciència, subjectivitat i divulgació: l’assaig actual de tema científic
12.00 Josep Mengual, Escriptura, editorials i difusió de l’assaig a l’època virtual
12.30 TAULA RODONA
Qui escriu assaig i per a qui?
Amb Margarida Casacuberta, Marina Garcés i Joan-Carles Mèlich. Moderadora: Teresa Iribarren.
13.30 Debat
Coordinació
Coordinació de la jornada: Víctor Martínez-Gil i Mireia Sopena
Coordinació del cicle: Francesc Foguet i Boreu
Ho organitza
Societat Catalana de Llengua i Literatura
Hi col·labora
Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i Departament de Filologia Catalana de la UAB
Resums de les intervencions
L’assaig, un gènere per al segle XXI / Pere Ballart
L’assaig és, com deia Theodor Adorno, una aventura dubitativa i sense seguretats —com la de qui gosa llençar-se a parlar en un idioma diferent del propi—, però capaç alhora de dibuixar un territori que, entre la ciència i la filosofia, busca una comunicació amb l’Altre sense renunciar a la recerca d’un fonament de veritat. En un segle abocat a la dilució del coneixement en l’anestèsia mediàtica d’uns continguts virals i políticament correctes, el gènere assagístic sembla l’últim bastió des del qual recuperar un espai per a l’autodeterminació del subjecte i una il·luminista llibertat de pensament.
Models i funcions de l’assaig literari / Gonçal López-Pampló
L’assaig ha estat, tradicionalment, un gènere dislocat en el sistema literari, tot i que existeixen característiques textuals, paratextuals, pragmàtiques i socials que permeten definir-lo amb claredat. A partir d’aquestes característiques, podem distingir dues grans categories d’assaig: divulgatiu i deliberatiu. Al seu torn, aquestes classes d’assaig es poden dividir en diferents subgèneres, que podem exemplificar fàcilment en l’obra dels grans clàssics, des de Michel de Montaigne fins a Joan Fuster, passant per autors i autores molt més pròxims al present. En tots els casos, l’assaig s’associa a una idea de funció social clara, vinculada a l’especulació intel·lectual i l’orientació del pensament, en una tradició vinculada als valors il·lustrats i les societats democràtiques.
L’assagista davant la immediatesa sociopolítica / Marta Rovira
Podem dir que l’assaig és un gènere, o hem de dir que conté molts gèneres? Si prenem el concepte «assaig» de l’essai de Montaigne, ben bé hi podríem incloure des de l’article d’opinió diari fins una obra com Nosaltres, els valencians, tot un tractat que conté nombrosos temes. O bé les memòries, cròniques i biografies dels personatges públics de qui les editorials tant van al darrere. I encara, recentment, cal parlar de l’obra divulgativa, que fa arribar al gran públic els resultats de la recerca. Però allò que segurament caracteritza més l’assaig al segle XXI és la necessitat de produir ràpidament recursos d’anàlisi per a la immediatesa política. En el cas català això ha estat especialment clar en els darrers deu anys, ja que el procés ha creat la necessitat d’explicar a correcuita tot d’esdeveniments i de situacions complexes que atrauen l’interès del gran públic. De la mà del Procés, la immediatesa sociopolítica s’ha establert com un subgènere propi.
Ciència, subjectivitat i divulgació: l’assaig actual en català de tema científic / Salvador Macip
L’assaig en català sempre ha tingut autors de pes, i actualment travessa un moment particularment interessant. A pesar d’això, l’assaig científic ha tendit a ocupar un espai més aviat menor dins el gènere a casa nostra. Un dels motius podria ser que l’interès dels lectors per la ciència està menys estès que en altres cultures, com per exemple l’anglosaxona, i això fa també que menys autors s’hi dediquin. Malgrat tot, un nombre considerable de científics s’han animat en els darrers anys a fer divulgació en català i en aquest temps s’han publicat llibres rellevants. Però quin és el futur de l’assaig científic en català? Seguirà la corba ascendent? Influirà la visibilització que han tingut els científics durant la pandèmia de la COVID-19 en la producció i consum de llibres de divulgació?
Escriptura, editorials i difusió de l’assaig a l’època virtual / Josep Mengual
Si bé en l’àmbit acadèmic s’ha intentat establir i consensuar amb precisió el significat del terme assaig aplicat a l’escriptura, en el sector editorial i els mitjans que l’envolten el seu significat és difús i sovint equival gairebé al més ampli de «no ficció». En el primer quart del segle XXI, s’ha produït un progressiu desplaçament de la no ficció des del paper cap a formats digitals i un moviment paral·lel, de menor abast, des del sector pròpiament editorial a noves formes de creació al marge també de les institucions acadèmiques (com venia essent habitual). Tot i així, s’han constatat alguns moments d’un cert auge d’aquesta modalitat editorial, vinculats tant a la creació d’iniciatives específiques en el si d’editorials generalistes, com en el creixement de projectes centrats en aquest gènere.
Notes biogràfiques
Pere Ballart (Barcelona, 1964) és professor de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat Autònoma de Barcelona. Com a assagista ha escrit sobre les funcions de la ironia literària (Eironeia, 1994) i sobre la naturalesa i modes del gènere de la poesia lírica (El contorn del poema, 1998; El riure de la màscara, 2007; La veu cantant, 2011). Després de dedicar-se a l’exercici de la crítica literària en diversos mitjans, actualment l’ocupen la docència i l’encoratjament de nous investigadors.
Gonçal López-Pampló Rius (València, 1982) és doctor en Filologia Catalana i llicenciat en Filologia Catalana i Filologia Anglesa. A banda, té el títol de Màster en Educació i TIC per la Universitat Oberta de Catalunya. Des de 2014 treballa com a director literari d’Edicions Bromera, una tasca que compagina amb la docència universitària com a professor associat. Col·laborador habitual de diverses publicacions, com ara Saó o L’Illa, ha publicat desenes d’articles divulgatius, a més de treballs acadèmics sobre teoria i història de la literatura, en particular al voltant de l’assaig, tema al qual ha dedicat la tesi doctoral, dirigida per la professora Carme Gregori. El podeu seguir en Twitter: @gpamplo.
Marta Rovira (Banyoles, 1969). Doctora en sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona, és professora a la UAB i consultora de polítiques públiques. Ha publicat El català i la immigració (1999), Polítiques de la memòria. La Transició a Catalunya (2004), El català a les empreses (2005), Noves idees per a la gestió de les migracions (2006), Estratègies de transmissió lingüística en famílies multilingües (2012), La Transició franquista. Un exercici d’apropiació de la història (2014, premi Carles Rahola d’Assaig 2014) i Diversitat i integració en l’associacionisme cultural català (2015, amb Enric Saurí), Àcids nocturns (2019) i El Congrés de Cultura Catalana. Història i balanç (1975-1977) (2020).
Salvador Macip (Blanes, 1970) és metge, científic i escriptor. Dirigeix un grup de recerca sobre els mecanismes del càncer i l’envelliment a la Universitat de Leicester, on és catedràtic del departament de Biologia Molecular i Cel·lular. També és catedràtic i investigador dels Estudis de la Salut de la Universitat Oberta de Catalunya. Col·labora regularment a la premsa fent divulgació i és autor d’onze assajos científics, entre els quals hi ha Jugar a ser déus (Bromera, 2014), que va rebre el XIX Premi Europeu de Divulgació Científica, i Què ens fa humans? (Arcàdia, 2022). Els seus assajos han estat traduïts al castellà, l’anglès, l’italià i el portuguès. www.macip.org | @macips01.
Josep Mengual (Barcelona, 1967) és llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat Autònoma de Barcelona. Va fer de cap de redacció i coordinador editorial a Edhasa durant quinze anys i de col·laborador extern de l’Agencia Literaria Carmen Balcells i de diverses editorials. Com a professor, ha participat en els màsters en edició de la Universitat de Barcelona, la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat Pompeu Fabra. Autor del blog sobre història de l’edició Negritas y cursivas i membre del comitè acadèmic del portal Editores y Editoriales Iberoamericanos (s. XIX-XX)-EDI-RED, ha publicat articles sobre edició en diversos mitjans de comunicació, tant nacionals com internacionals.
