
Select Page
Línies d’investigació:
Sintaxi del català / Interfícies sintaxi / semàntica i semàntica / pragmàtica
Més informació:
Xavier Villalba al CLT
Blog d’en Xavier Villalba
Enguany faré un curs de primer, Gramàtica Descriptiva i Normativa: de l’oració a l’enunciat, i un de segon, Sintaxi catalana, amb la Gemma Rigau. La meva recerca es mou en les zones de contacte entre sistemes gramaticals, concretament en la interfície entre la sintaxi i la pragmàtica (per exemple, les dislocacions) i en la interfície entre la semàntica i la pragmàtica (per exemple, les oracions exclamatives i el significat expressiu).
Vaig saber que em dedicaria a la lingüística catalana a primer curs de carrera, quan estudiava Filologia Catalana a la UB, l’any 1986. Jo era un enamorat de la literatura catalana, però el descobriment de la lingüística em va canviar totalment: encara que segueixo enamorat de la literatura catalana, vaig tenir claríssim que la meva vocació havia de ser la lingüística catalana i en acabar la carrera a la UB vaig començar el doctorat en lingüística a la UAB.
El pas de ser una vocació a una professió va trigar uns quants anys, quan després d’acabar la beca predoctoral, mentre demanava feina en instituts i editorials em va arribar una oferta per fer una substitució al Departament de Filologia Catalana de la UAB: era per fer una assignatura només i no donava per viure, però vaig veure que ser professor a la universitat era una possibilitat real, encara que remota. Era l’any 1997 i poder compartir passadissos amb la Gemma Rigau, la M.Teresa Espinal, l’Anna Bartra o en Joan Mascaró compensava la precarietat. Al cap d’uns quants anys vaig tenir la sort de poder-me estabilitzar, enllestir la tesi i encara hi soc.
La descoberta contínua, sense cap mena de dubte. La lingüística catalana té molt territoris que esperen que algú els explori i cartografiï i això sempre m’ha resultat un atractiu insuperable. Quan vaig començar a treballar en el tema de la meva tesi, les dislocacions a la dreta, era com reconstruir l’escenari d’un crim: hi havia petites evidències per aquí, alguna sospita per allà, però no hi havia una imatge clara del fenomen. Fer la tesi em va servir per ajudar a construir un mapa, imperfecte i parcial, esclar, però un mapa al cap i a la fi d’un fenomen que és crucial per entendre molts aspectes de la sintaxi i de la pragmàtica del català. Aquest mateix esperit aventurer no ha deixat de guiar les meves recerques posteriors (exclamatives, relatives d’infinitiu, adjectius expressius).
La Gemma Rigau sempre ha estat un referent com a lingüista, no només per la qualitat de la seva recerca, sinó també pel seu compromís amb la llengua del país. He estat molt privilegiat de poder haver après a ser lingüista al seu costat.
Ignacio Bosque també m’ha influït profundament, perquè combina una ment brillant amb una gran perspicàcia lingüística i una manera propera i amable de fer lingüística.
Finalment, si tant la Gemma com l’Ignacio han estat decisius en la meva formació com a lingüista, la M.Teresa Espinal ha estat un referent per créixer i madurar, perquè, a més de compartir-hi idees i projectes, m’ha ensenyat el valor de la feina rigorosa i constant que s’amaga darrere de les anàlisis brillants
Fer classe és una part important de la meva professió, perquè em permet no només compartir coneixements i descobertes de la meva recerca, sinó també una manera de treballar i d’entendre com cal estudiar la llengua. Miro, doncs, de transmetre respecte per la llengua i la seva naturalesa polièdrica i alhora estimular el caràcter inquisitiu dels alumnes, és a dir que siguin capaços de d’apreciar la bellesa que conté la llengua sense renunciar a preguntar-se per què les coses funcionen d’aquesta manera i no d’una altra.
Crec que hi ha dos reptes fonamentals: ser tenaços per anar més enllà de la superfície de les coses i ser agosarats per qüestionar el que saben a partir de les proves i del raonament. En un camp com el nostre, en què la llengua que s’ensenya als instituts es percep sovint com una llista inacabable de normes absurdes sense cap utilitat pràctica, cal reconciliar els estudiants amb la bellesa sovint oculta de la lògica gramatical i els seus beneficis en l’expressió dels nostres pensaments.
Crec que més enllà de la carrera acadèmica, el vessant experimental que ha anat adoptant la recerca demanarà lingüistes capaços de planificar i dur a terme experiments psicolingüístics que ens ajudin a comprovar les prediccions que fan les nostres anàlisis. Alhora, també caldran investigadors que transformin els resultats de la recerca teòrica en resultats aplicats amb valor afegit, com per exemple en l’ensenyament del català com a primera i segona llengua o en la creació d’eines i materials lingüístics (corpus, diccionaris, gramàtiques, apps mòbils). Hi ha molt de camí per córrer, encara.
En primer lloc, un caràcter inquisitiu, que els porti a preguntar-se el perquè de les coses i, en segon lloc, perseverança, perquè malgrat que és un tòpic que els graus de lletres són més fàcils que no els de ciències, el nostre grau suposa un repte intel·lectual igual de difícil que el del grau de física i matemàtiques. Davant d’aquest repte, cal assumir que els estudiants trobaran dificultats i moments de crisi i només la perseverança (o, si us ho estimeu més, la resiliència) els ajudarà a superar-los i ser més forts mentalment.
Perquè tenim un departament de primer nivell, amb investigadors de prestigi internacional i alhora un compromís insubornable amb la llengua del país. També perquè hi trobaran el ‘tracte autònoma’, una manera diferent i més propera d’entendre la docència i la relació amb els alumnes. És difícil d’explicar, però tothom que ha estudiat al nostre departament ho percep i ho recorda encara que hagin passat molts anys.
Jo li recomanaria Ensenyar la llengua, de Joan Solà, que és un recull d’articles breus sobre qüestions lingüístiques a la manera de les Converses filològiques de Pompeu Fabra. És un llibre que sota l’aparença de simplicitat inherent a la premsa escrita amaguen reflexions i observacions il·luminadores. En un nivell més avançat, li recomanaria que fes un cop d’ull al Manual of Catalan Linguistics, editat per Joan A. Argenter i Jens Lüdtke, que és un veritable estat de la qüestió en el nostre àmbit i que va rebre el premi Crítica de Serra d’Or 2021 de recerca en catalanística.