Reproduïm l’article de Bernat Puigtobella publicat al diari digital Núvol el 12.02.2015
Podeu llegir l’article original aquí
Fa unes setmanes el Diari de Girona es feia ressò d’un estudi de la Conselleria d’Ensenyament de la Generalitat que recull una estadística dels professors funcionaris que en aquest moment imparteixen classes de català, anglès o francès i la seva data previsible de jubilació. D’aquestes dades es desprèn una conclusió preocupant: en els propers 10 anys poden quedar sense cobrir 520 places de professor de Llengua Catalana i Literatura a Batxillerat en l’àmbit català.
“A més a més, aquesta informació de la Conselleria d’Ensenyament també assenyala el nombre de llicenciats que no són funcionaris i estan apuntats a les llistes d’espera o bé estan treballant com a interins en els quatre idiomes esmentats a Batxillerat”, apunta Daniel Bonaventura al Diari de Girona. “La resta de la gent que es jubilarà els propers deu anys menys el nombre de persones que no són funcionaris però busquen feina o ja són interins, dóna com a resultat que faltaran 520 persones per omplir les necessitats de professorat de català de la propera dècada”.
Aquesta previsió no es complirà, en canvi, en el cas de la docència de les altres llengües que s’imparteixen a la secundària (castellà, anglès o francès). El professor i lingüista Josep Maria Nadal, exrector de la UdG és contundent: “Català és l’única titulació de les filologies on els propers deu anys faltarà gent. Per tant, matricular-se de Filologia Catalana és una garantia de trobar feina en els propers anys”.
La retirada de docents per jubilació no va prou acompanyada de noves matriculacions a les facultats de filologia. Falten, doncs, vocacions? “No és una qüestió de vocacions, o de disminució de les vocacions”, diu Josep M. Domingo, professor de Filologia Catalana de la UB. “Hi ha estudiants ben vocacionals, de la filologia catalana i del professorat, com n’hi ha hagut sempre. És qüestió que allò que abans havia de ser resolt amb una específica titulació acadèmica (el títol universitari en filologia catalana) ara pot ser resolt d’altres maneres: són efectes del discurs públic dels beneficis de la generalització enfront de l’especialització, de la permanent disponibilitat al canvi laboral, etc. Totes aquestes gangues ultraliberals del passa que t’he vist i l’aguanta que vaig a cobrar”.
Teresa Iribarren, professora i directora del Màster d’Edició digital de la UOC, troba xocant que en el moment d’inflamació nacional que vivim, hi hagi tan pocs alumnes que vulguin aprendre català, ser professionals de la llengua, però considera que “la literatura catalana ha estat pràcticament escombrada de l’ensenyament secundari, i això fa que pocs sentin la crida a estudiar Carner i Rodoreda a la universitat… a més, fa anys que no es convoquen oposicions per a places de professorat a l’institut”. Això fa que el cos d’interins hagi anat creixent i, no cal dir, encara més el conjunt de llicenciats apuntats a llistes per fer substitucions.
Com garantir un relleu de qualitat?
Nadal adverteix que pot arribar un moment que calguin professors de català però no hi hagi gent prou preparada i s’hagi de contractar igualment gent que potser no doni la talla per cobrir les places vacants. Segons Josep M. Domingo, l’”ecologia” dels estudis de llengua i literatura catalanes és ara una altra. “No és exacte que les places d’especialistes en llengua i literatura catalanes jubilats no tinguin un relleu clar: la realitat ens mostra que l’hi tenen: són clarament substituïts per professors que no en són especialistes”.
Jaume Aulet, professor de Filologia Catalana a la UAB i del Màster de Formació de Professorat de Secundària ofereix una visió més temperada: “El relleu està assegurat, no crec que sigui el problema. El problema, en tot cas, és el perfil del professorat, que no serà el d’aquella generació que ara plega. Per als nous quadres de professors l’ensenyament és una sortida professional, més que una vocació (en molts casos, no en tots). És prou evident en el màster de formació de professorat de secundària. Hi dono classes i això sí que ho conec de primera mà. També em sembla molt discutible el tipus de formació que aquests futurs professors reben en el màster”.
Roger Canadell, professor dels Estudis d’Arts i Humanitats de la UOC, considera que “l’obligatorietat de cursar el Màster en formació de professorat d’educació secundària obligatòria, formació professional i ensenyament d’idiomes per a poder esdevenir docent ha comportat un major control de les persones que assolien les competències adequades per a fer de professors/es, entre d’altres, en els instituts, però reclama al Consell Interuniversitari que obri a totes les universitats la possibilitat d’oferir aquesta formació de postgrau, que actualment només es pot cursar a la UB i a la UAB.
El diagnòstic del problema
Segons Canadell, des dels departaments i estudis de llengua i literatura es treballa molt la matrícula als màsters i postgraus, però el veritable problema és la davallada d’accessos a les titulacions de grau. “Diguem que mirem massa cap amunt i ens hem oblidat durant massa temps dels que vénen de sota, si se’m permet usar aquests termes. Durant massa temps les universitats, perquè no en tenien la necessitat, han oblidat els seus graduats un cop es titulaven i no s’han apropat a treballar conjuntament amb els docents de secundària, per fer recerca junts, per treballar plegats, per garantir les continuïtats necessàries, per formar-se amb noves estratègies i noves eines, com les digitals…”. Iribarren apunta amb humor que s’han amanit els graus “a la bolonyesa, sense tenir prou en compte les noves necessitats dels nadius digitals i de l’entorn laboral on hauran de col·locar-se els joves. Ens hem limitat a què aprenguin a fer powerpoints per presentar un treballet sobre Foix. Si realment treballéssim més les competències digitals, i sobretot de creació de continguts amb cara i ulls (amb solidesa argumentativa, polidesa lingüística, etc.), segurament els alumnes se sentirien més ben armats per sortir a la batalla d’un món laboral que necessita persones que sàpiguen construir discursos i fer-los públics a Internet. Podrien anar a treballar a la Camper o al Banc de Sabadell, o a un i
nstitut… i de tant en tant, algú acabaria fent una tesi sobre el Rector de Vallfogona.
Domingo reclama estratègies de prestigiació d’aquests estudis a escala diversa: “Sense renunciar a les dinàmiques disciplinars particulars, cal fer veure que no es pot prescindir de professionals que tenen per centre d’interès la llengua i la literatura del país: que ens calen en tots els estrats del sistema docent, i en els mitjans de comunicació, i en la indústria editorial. Accions a escala diversa: d’això d’abans a desautoritzar (i execrar) tots aquests tutors d’ensenyament secundari que dissuadeixen els seus pupils de matricular-se a filologia catalana, o a estudis catalans”.
La Filologia que ve i l’entorn digital
La pregunta, doncs, seria quines accions caldria dur a terme des de les universitats per mostrar als estudiants de secundària els atractius d’una carrera com la dels graus de Llengua i Literatura catalanes o Filologia Catalanes. “Des de la UOC estem estudiant la manera d’enfortir aquest vincles”, explica Canadell. “A la UOC tenim molts col·laboradors docents que treballen en centres d’ensenyament secundari”. Segons Canadell, ara més que mai cal formar graduats que coneguin i usin amb excel·lència les TIC vinculades a l’ensenyament de la llengua i la literatura; cosa totalment imprescindible per continuar seduint, captivant, educant i formant els joves i adolescents del país, no només en llengua i literatura sinó en tots els àmbits del saber.
