El professor Lluís Cabré ens explica què és l’art, segons ell:
“Em sembla que l’art produeix emoció i plaer, als sentits i a la intel·ligència, però això no el defineix. La plena comprensió d’un bon treball científic, per exemple, pot tenir el mateix efecte. Trobo atractiu, per exemple, el punt de vista d’Ernst Gombrich, gran historiador de l’art i home cultivadíssim, que va desplegar una teoria psicològica de la percepció: “l’ull que contempla determina la naturalesa de l’art, tant com l’obra crea una il•lusió”. Això, és clar, ho deia pensant en les arts visuals, des de la tradició grecollatina a les fotografies d’Henri Cartier-Bresson. Però de seguida advertia, Gombrich, que la subjectivitat de l’espectador troba límits per virtut de l’objecte i el coneixement de la història. Una cosa són les emocions que resultin de la lectura d’una poesia i una altra, el que diu d’acord amb la gramàtica i amb la cultura del poeta. És possible, per exemple, emocionar-se recitant una poesia de J.V. Foix sense saber ni de què tracta, o llegir-ne una de Gabriel Ferrater i sentir la fiblada sentimental, sense adonar-te que està reprenent els poetes elegíacs llatins. Saber o no saber això, modifica la percepció de l’obra i el judici.
Hi ha, d’una banda, formes d’art popular com ara una peça del folklore o la interpretació d’un actor de cine que no ha estudiat mai art dramàtic, però d’aquestes no ens n’ocupem.
Hi ha, d’altra banda, l’art que resulta d’una civilització, és a dir, del domini d’una tècnica, -que això és el que volia dir la paraula ars, antigament-. Resulta doncs, l’art d’aquesta mena, del domini d’una tècnica i de la tradició cultural, que va perfent a poc a poc la intel•ligència, la sensibilitat i el coneixement; com aquell qui conrea el camp i cuida l’hort, que modificaran el paisatge natural. L’artista hi posa invenció per mitjà del talent: l’ingenium, – deien els clàssics- ; però això no es pot estudiar, o millor dit, no es pot mesurar de cap manera. No fa gaire sentit pensar per què Josep Carner tenia el sentit de la llengua en un grau tan insòlit, ni per què Cézanne era capaç de disposar taques de color sense límit precís per tal de crear un efecte cromàtic inèdit. I no parlem del geni de Mozart.”
“L’ historiador de l’art, a la meva manera de veure, mira d’analitzar la tècnica d’una obra i mira sobretot de conèixer la tradició cultural que l’explica en bona part. No podem entendre plenament la riquesa d’una diàleg dramàtic com ara Lo somni, de Bernat Metge ni fruir-ne del tot, sense saber que havia llegit El secretum, de Petrarca, poso per cas: o ens mirarem d’una manera prou diferent els bons quadres de Sunyer, si observem, per exemple, que ofereixen perspectives físicament impossibles, com per exemple el que pinta a “Cala forn”, i això és tècnica de composició, arts i il•lusió.”
“A la meva manera de veure, quan una pregunta només la sabries contestar amb l’inefable i no amb la raó, més val ser modest. Potser no sabem què és ni com es produeix la capacitat humana del llenguatge, però podem fer una bona descripció de la gramàtica catalana, adreçada a la raó. Potser no sabem definir què és l’art de manera unívoca, però podem estudiar-ne les formes cultes gràcies a la ciència de la història.”