Foguet, Francesc; Pujol, Enric (cur.), Tres textos de Ferran Soldevila, Barcelona: Institut del Teatre, 2021. 322 pàgines.
El volum Tres textos de Ferran Soldevila, editat en la col·lecció Repertori Teatral Català de l’Institut del Teatre, aplega tres peces de l’escriptor i historiador barceloní: Guifre (1927), L’hostal de l’amor (1949) i Don Joan (1960). Els curadors, que han publicat diversos estudis sobre el teatre de Ferran Soldevila, preparen l’edició del Teatre complet per a Arola Editors.
L’historiador Ferran Soldevila (1894-1971) fou també un notabilíssim escriptor que conreà, a més de la historiografia, diferents gèneres literaris: la poesia, el periodisme, el teatre, els dietaris i memòries, la novel·la… La seva important aportació en l’àmbit històric, que el convertí en un dels grans historiadors catalans del segle XX, va eclipsar durant molts anys aquestes altres facetes del seu corpus. Ell mateix se’n va doldre, ja que considerava que totes les activitats que realitzà (a les quals encara caldria incloure’n d’altres com la de professor o arxiver) contribuïen a definir-lo: «em sembla que mutilaria la meva personalitat qui en volgués suprimir alguna» (PORCEL, 1967: 196).
De fet, Soldevila fou conegut públicament abans com a poeta que no pas com a historiador. El seu primer poemari Poema de l’amor perdut aparegué el 1916, el mateix any que llegí la seva tesi doctoral. La seva entrada a la dramatúrgia va estar estretament relacionada amb l’activitat poètica i historiogràfica. No endebades, les seves primeres peces juvenils, en vers, van tenir una base històrica i literària. Ell mateix va reconèixer a Maria Aurèlia Capmany (1964: 40) que la història li semblava un immens espectacle teatral: «Espectacle i també repertori fins al punt que sovint, al costat de l’anècdota històrica, se m’ha aparegut el tema teatral: personatges, acció, peripècia, desenllaç». Així sorgiren Matilde d’Anglaterra (1923) –Premi de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic del 1922– i Guifre (1927). La primera, composta en versos alexandrins, era una adaptació de la llegenda sobre el deslliurament de l’emperadriu d’alemanya pel comte Berenguer de Barcelona i fou representada en una única sessió al Teatre Eldorado, el 1923, pels deixebles d’Adrià Gual. La segona, escrita en decasíl·labs, que és la que presentem aquí i que mai no fou representada, se centrà en la figura, històrica i mítica alhora, del primer comte sobirà de la dinastia catalana, Guifré el Pilós, l’autor de la independència dels seus dominis del poder dels francs.
La pretensió juvenil de Soldevila va ser la d’erigir un teatre nacional català, poètic, a la manera de la tradició teatral clàssica francesa (d’un Racine, per exemple, a qui admirava). Bona part de la crítica del moment, tanmateix, s’hi mostrà en desacord. Fins i tot escriptors amics com Josep Maria de Sagarra o Domènec Guansé li ho desaconsellaren, tot i que va haver-hi algunes excepcions com Josep Maria López Picó o Agustí Esclasans, que li lloaren l’intent. Segurament, això condicionà el fet que Guifre no es representés i que Soldevila deixés inacabades algunes peces encetades aleshores com Guillem de Cabestany o Pere Ramon, que es troben al seu fons personal de l’Arxiu Nacional de Catalunya. Alguns crítics actuals han reivindicat aquells drames històrics, sobretot pel fet que, com apunta Núria Santamaria (1994: 22), el component històric «no és conjuntural o decoratiu, sinó orgànic, integral».
El teatre no fou pas, en el cas de Soldevila, una mera passió juvenil, sinó que es mantingué al llarg de la seva vida. Fins i tot, en els moments més difícils de la Guerra i Revolució de 1936-1939, n’escriví, com ho evidencia El milicià romàntic (1938), peça que s’inspirava, com la seva poesia social del moment, en els fets viscuts aleshores. Hi intentava conciliar, fet i fet, la reivindicació catalana i la causa republicana amb els valors democràtics i amb les conquestes revolucionàries assolides a l’època. Recentment s’ha pogut publicar aquesta peça que havia romàs inèdita d’ençà d’aleshores (FOGUET / PUJOL, 2014).
A l’exili (emprès el 1939, i del qual no retornà fins al 1943) continuà la seva reflexió teatral sobre la necessitat i viabilitat de mantenir un teatre català que interessés el públic coetani (i les estratègies per aconseguir-ho), que quedà consignada en els seus dietaris de l’època (SOLDEVILA, 1995-2000 i 2007). Fruit d’aquesta meditació, el 1947 va reprendre l’escriptura d’una peça que ja havia iniciat molts anys abans, L’hostal de l’amor (1949), segon text que apleguem en aquesta antologia, que assolí en estrenar-se un notable èxit de públic i de crítica. Es tractava d’una comèdia en vers inspirada en els personatges de la Comedia dell’Arte, que alguns crítics situaren entre les millors comèdies, fins aquell moment, del teatre català contemporani (TASIS, 1959; carbonell, 1962: 46). I, tanmateix, segons confessió del mateix autor, «algunes de les escenes més divertides de L’hostal de l’amor vaig escriure-les enmig del sofriment» (CAPMANY, 1964). Rebé el premi Ignasi Iglésias en els Jocs Florals de Perpinyà del 1950 i un crític tan sagaç com Joaquim Molas (1961: 1383) afirmà que era «d’una agilitat i d’una finor comparables a les de Marivaux».
L’èxit de L’hostal de l’amor contribuí, sens dubte, al fet que Soldevila fos escollit director de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), que ja començà a funcionar el 1952, per bé que oficialment no ho féu fins al 1955. En una carta adreçada a Josep Carner, del 14 d’octubre de 1957, ell mateix ho explicava: «Us deveu sorprendre veure’m a la presidència d’una agrupació dramàtica. Tot és per culpa d’una obra que vaig estrenar deu fer cinc anys i que va constituir un èxit, L’hostal de l’amor. En va he protestat cent vegades i he volgut retirar-me» (PUJOL, 1998: 453-454). Malgrat aquest to planyívol, la responsabilitat devia fer-li il·lusió, ja que presidí l’entitat fins al 1964, moment en què fou clausurada i dissolta per ordre governativa. Tot i aquest desenllaç, l’experiència fou altament positiva, ja que constituí l’intent més seriós d’instaurar un veritable teatre nacional, com van assenyalar Jordi Coca (1978) i altres (RODA, 1971; FOGUET /SANTAMARIA /SAUMELL, 2011).
Pocs anys més tard, Soldevila repetí una fórmula similar amb Albert i Francina, estrenada el 25 de febrer del 1953, per la mateixa companyia del Romea que havia escenificat també la peça anterior (no fou publicada fins al 1956 per l’editorial Millà). A pesar de la bona acceptació que tingué, no arribà a l’èxit rotund de L’hostal de l’amor. Entremig, escriví La font del miracle, que va rebre un premi, el 1952, amb motiu del centenari de l’Escolania de Montserrat i que fou representada l’any següent pels mateixos escolans. Es tractava d’un poema dramàtic en dos quadres que Albert Manent (1994: 3) va considerar que tenia «la ingenuïtat del teatre miracler i un fons de crítica social».
El 1958, l’ADB estrenà el quadre dramàtic L’amador de la gentilesa o la cort de Joan I, que, segons Jordi Carbonell (1962: 46), es fonamentava en un «continuat contrapunt de realisme històric i d’idealització, d’elogi i de sàtira, d’innocència i d’ironia, d’immersió en el passat i de retorn en el present». La peça fou publicada el 1961, juntament amb una altra obra més extensa, la comèdia L’aprenent de suïcida, que no arribà a ser representada. També de la dècada dels seixanta fou Carmesina i el rei, que restà inèdita fins fa poc (FOGUET / PUJOL, 2017).
Sens dubte, l’obra més ambiciosa d’aquest darrer període va ser Don Joan que és la tercera peça que incloem aquí. El 1960 se’n féu una edició de bibliòfil, amb puntes seques d’Emili Grau Sala, a càrrec de Joan Sallent, de Sabadell, que havia estat l’única versió publicada existent fins ara i molt difícil de trobar. El 1963 va ser representada i va haver-hi una divisió d’opinions que desanimaren molt Soldevila, ja que coincidiren amb l’etapa final de l’ADB. Les bones crítiques de María Luz Morales, Martí Farreras, Ricard Salvat, Jordi Carbonell, Xavier Fàbregas o Maria Aurèlia Capmany, quedaren obscurides per d’altres de molt adverses, tal com ell mateix exposà en una carta a Ventura Gassol del 4 de novembre de 1963: «Però, amic meu, calia comptar amb els altres crítics, els Marsillach i Cª, que han semblat dir: Ara és la nostra! I s’han abraonat com una canilla rabiosa damunt el meu Don Joan i de retruc damunt meu. Calia comptar-hi, és cert; però no fins a un tal punt d’animositat» (PUJOL / CLARA, 2017: 568).
A despit dels atacs rebuts, Soldevila considerà aquesta obra, al costat de L’hostal de l’amor, com les dues que més bona opinió li mereixien de la seva dramatúrgia (PORCEL, 1967). Afortunadament, el seu propòsit de crear un nou tipus de Don Joan, molt diferent del tradicional, i d’incorporar-lo al patrimoni teatral catalana, tal com havien fet altres cultures, el va poder justificar en un extens prefaci que reproduïm en aquest recull. Un escrit que permet copsar, junt amb el text de l’obra que ha restat pràcticament inèdit, la profunditat de la seva intenció. Ara estarem, doncs, en condicions de poder llegir i valorar millor aquesta peça, ajudats també per la perspectiva que ens dóna el temps escolat d’ençà de la seva estrena.
“Presentació general”, p. 7-10.
Enllaços
Tres textos de Ferran Soldevila
https://llibreria.diba.cat/cat/libro/tres-textos-de-ferran-soldevila_64738
Repertori Teatral Català (PRAEC)
http://redit.institutdelteatre.cat/handle/20.500.11904/872
Sobre el Repertori Teatral Català
https://ddd.uab.cat/record/239137
