El professor Francesc Foguet publica un extens pròleg a Ramon Gomis (1970-2026)
Gomis, Ramon. Ramon Gomis (1970-2026). Tarragona: Arola Editors, 2026. 370 pàgines.
L’estudi introductori de Francesc Foguet a Ramon Gomis (1970-2026) analitza la trajectòria de la companyia de teatre independent La Tartana de Reus durant els anys en què el dramaturg en va ser l’alma mater, i aprofundeix en les diverses etapes de la seva obra teatral: la trilogia inicial, en què planteja un retaule crític de les classes populars catalanes; el retorn a l’escriptura teatral, amb una nova trilogia introspectiva sobre inquietuds personals; i la darrera represa, que suposa una continuïtat i alhora una diversificació de propostes.
Ramon Gomis és un exponent català del clàssic metge doblat d’escriptor (o viceversa) a la manera de Txékhov. Les obres del present volum abracen cinquanta-sis anys —del 1970 al 2026— de dedicació intermitent, però perseverant, a l’escriptura teatral. En conjunt, tant per la pluralitat temàtica com per la diversitat de mirades, perfilen una trajectòria molt singular i excepcional en el panorama de la dramatúrgia catalana contemporània. La seva vocació com a dramaturg es concretà en els anys esperançadors del teatre independent com a membre del grup La Tartana de Reus, on aprengué a viure i fer teatre en un context d’intensa politització antifranquista en què tot estava per fer i tot semblava possible. D’abast eminentment polític, la seva primera trilogia de la dècada del 1970, La petita història d’un home qualsevol, Vermell de xaloc i Llumí d’or, aspirava a retratar les dificultats de la societat extenuada per la dictadura i a fer prendre consciència de la urgència d’una transformació.
Després d’un parèntesi d’una dècada i escaig, sense que per això deixés d’escriure, Gomis reprèn amb força la vocació teatral en un context, en el tombant dels anys 1980-1990, molt més favorable a la figura de l’autor dramàtic. Les tres obres d’aquesta nova etapa, Capvespre al jardí, Al fil de la mar i El mercat de les delícies constaten el desencís per les utopies perdudes i se centren en fondes inquietuds personals que tenen també una dimensió generacional i, en el fons, política. Superat un nou silenci, en la represa definitiva d’aquestes dues darreres dècades el nou segle, Gomis diversifica les seves propostes amb peces que entronquen amb les línies temàtiques de les etapes precedents, L’espiadimonis, Un minut de silenci i Sopar al jardí, o que manifesten la seva preocupació per la memòria col·lectiva, Retorn a Betlan i Només els corbs van tips. Vist en perspectiva, la dramatúrgia gomisiana revela no tan sols la vocació teatral perdurable d’un autor que ha dedicat la vida professional a la recerca mèdica d’alt nivell, sinó també la profunditat i la coherència d’uns textos escrits des d’un humanisme transcendent i més necessari que mai.
(Del “Pròleg”, p. 45-46)
