L’any 1947, desenganyat amb algunes dinàmiques del món teatral català, Josep Maria de Sagarra decideix instal·lar-se a París i entra en contacte amb els nous aires de l’escriptura de Tennessee Williams, Camus, Kafka o Steinbeck. Aquesta necessitat de renovació estilística el porta a compondre ‘Galatea’, ‘Ocells i llops’ i ‘L’alcova vermella’, probablement les obres en què Sagarra aprofundeix amb major originalitat el seu compromís estètic com a dramaturg. Redescobrir aquestes peces que encara tenen molt a dir-nos, pot significar redescobrir un dels nostres dramaturgs més importants per encaixar-lo millor en la nostra tradició cultural.
Núria Santamaria és professora de literatura al Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona i forma part del GRAE (Grup de Recerca de les Arts Escèniques).