Conferència de Núria Santamaria pronunciada a la Sala Petita del TNC el 25 de febrer de 2014
Núria Santamaria és professora de literatura al Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona i forma part del GRAE (Grup de Recerca de les Arts Escèniques).
L’any 1947, desenganyat amb algunes dinàmiques del món teatral català, Josep Maria de Sagarra decideix instal·lar-se a París i entra en contacte amb els nous aires de l’escriptura de Tennessee Williams, Camus, Kafka o Steinbeck. Aquesta necessitat de renovació estilística el porta a compondre Galatea, Ocells i llops i L’alcova vermella, probablement les obres en què Sagarra aprofundeix amb major originalitat el seu compromís estètic com a dramaturg.
La forta personalitat d’aquests tres textos va suposar una certa desconnexió respecte el públic del seu temps habituat a un Sagarra més complaent, la qual cosa ha acabat condemnant unes obres excepcionals a un cert oblit que resulta injust i sobretot difícil d’entendre si les llegim des d’una mirada contemporània. Redescobrir aquestes peces que encara tenen molt a dir-nos, pot significar redescobrir un dels nostres dramaturgs més importants per encaixar-lo millor en la nostra tradició cultural.
Mentrestant, em vingueren a trobar els de l’Apolo, fent-me servir de plat fort per als seus projectes. […] S’assajà de pressa i corrents la meva comèdia «negra» Ocells i llops. Però mentre assajàvem, i representaven allí els Tenorios, amb la intenció d’aconseguir tres sous i pagar una companyia que feia dues setmanes que treballava de franc, l’empresari –el més pintoresc de tots els empresaris que he conegut– va tirar l’esponja i es declarà insolvent, i els pobres actors, que són sempre els que reben, es varen veure en la trista perspectiva de tenir de cobrar a mar.
Aleshores el senyor López Llauder, junt amb els senyors Suau i Serrat del Romea, i el senyor Fernández Castañer, van venir a l’Apolo, van pagar els plats trencats, que no pujaven gran cosa, i varen modificar la companyia, incloent-hi com a figures principals Maria Vila i Pius Daví. En aquestes condicions s’estrenà aleshores a l’Apolo la meva comèdia Ocells i llops. La crítica em va atacar pel costat de la moral, i malgrat la bona fe que hi havíem posat l’autor, actors i empresa, Ocells i llops no varen donar cinc cèntims. Els ocells es deien en la comèdia Abelard i Eloïsa, i eren en realitat dos ocellets exòtics d’aquells anomenats becs-de-coral que jo mateix vaig anar a comprar a una tenda del carrer de Ferran, i que un cop acabades les representacions a l’Apolo vingueren a casa meva.
(Josep Maria de Sagarra, Pròleg a les Obres Completes, III)
