Article divulgatiu de Xavier Villalba publicat a la versió catalana de The Conversation
Per què insultem i reneguem?
“Merda, m’he descuidat les claus!” o “Quina malparida!” són expressions espontànies molt comunes en català i en qualsevol llengua del món, però per què insultem i reneguem, els humans?
Imaginem que desaprovo que la meva companya de feina m’hagi criticat davant del nostre superior. L’hi puc dir de manera neutra “No aprovo el teu comportament” o deixar anar el meu estat d’ànim de manera explosiva amb un insult: “Ets una malparida!”. Igualment, quan m’enganxo el dit al tancar el calaix, exterioritzo el meu dolor amb “Merda!” (no diré “M’he fet molt de mal dit!”).
És a dir, podem concebre els insults i els renecs com enllaços lingüístics directes a les nostres emocions sense intervenció del raonament, de manera similar a l’acte reflex de protegir-nos la cara amb els braços davant d’una amenaça.
Un reflex emocional amb conseqüències (o causes) físiques
Si això és així, esperem que els insults i els renecs funcionin i ens afectin de manera especial. D’una banda, diversos estudis que mesuren l’activitat cerebral segons el flux sanguini i els nivells d’oxigen han mostrat que els insults i els renecs activen àrees específiques del cervell, com ara l’amígdala o la zona límbica, en comptes de les àrees associades al processament del llenguatge (àrea frontal, àrees de Wernicke i de Broca).
Així doncs, els pacients afectats per les afàsies més habituals, que afecten la producció i la comprensió del llenguatge,
no perden la capacitat d’insultar o de renegar.
Així doncs, els pacients afectats per les afàsies més habituals, que afecten la producció i la comprensió del llenguatge, no perden la capacitat d’insultar o de renegar.
D’una altra, nombrosos estudis experimentals han mostrat que quan insultem o reneguem hi ha augments notables de la conductància elèctrica de la pell i de la freqüència cardíaca, com els que detecta un polígraf quan mentim. I fins i tot hi ha estudis que demostren que aquestes expressions augmenten la tolerància al dolor en contextos d’estrès, cosa que ens explicaria el “merda” quan m’enganxo el dit amb el calaix.
Un cas cèlebre d’aquesta especialització cerebral dels insults i els renecs és Phineas Gage, un treballador del ferrocarril a qui una barra de ferro li va travessar el cap, amb greus danys cerebrals i la pèrdua d’un ull.
Gage va sobreviure a l’accident, però ja no semblava la mateixa persona. Abans de l’accident, Gage era educat, tranquil i enraonat, mentre que després feia servir un llenguatge vulgar i obscè i actuava de manera impulsiva i violenta. Com es va descobrir més tard, la zona del cervell de Gage destruïda per la barra de ferro és la que regula la conducta i el control de les emocions: el llenguatge de Gage no va perdre fluïdesa ni capacitat de comprensió, però sí el control dels mots emocionals.
Un cas similar és la síndrome de Tourette, un trastorn neurològic que es caracteritza per la impossibilitat de controlar els tics i la producció incontrolada d’insults i renecs, com el que pateix el protagonista de la pel·lícula Incontrolable (2026), basada en una història real, o el cas del personatge interpretat per Edward Norton en la pel·lícula Motherless Brooklyn (2019).
Per què escoltar “cadira” ens fa sentir diferent que “cabró”?
Hem vist, doncs, com ens afecten els insults i els renecs, però per què tenen una càrrega emocional que no tenen mots com “cadira” o “pedra”? Aquesta és una pregunta de difícil resposta, com ens mostra el cas recent del futbolista del Barça Gavi. Parlant de la gran actuació d’un company, Gavi va dir: “Frenkie és molt bo, el cabró”. Evidentment, tots entenem que “cabró” és un mot ofensiu, però l’ús que en fa Gavi no ho és. Al contrari, és admiratiu. Per tant, l’insult va lligat a la intenció del parlant.
D’altra banda, la percepció de l’oient també és crucial. Per exemple, quan el policia xinès (interpretat per Jackie Chan) li diu “What’s up my nigga?” (“Què passa, negre?”) a un bàrman negre a la pel·lícula Hora Punta, no pretén insultar-lo, sinó que repeteix la salutació amigable que ha sentit al seu company negre (interpretat per Chris Rock) fa un moment, però el que en el primer cas és un terme de companyonia entre germans negres, en boca d’un xinès és percebut com un insult. Per tant, podem insultar sense intenció de fer-ho.
Els insults i els discursos d’odi
Atesos els efectes dels insults i dels renecs, no ens ha de sorprendre que totes les cultures els censurin i creïn eufemismes, com “coi” en comptes de “cony”. Aquesta tendència s’ha accentuat recentment amb el concepte omnipresent de discurs d’odi. És evident que formes com “gavatxo”, “nyordo”, “sudaca” o “xarnego” tenen una clara connotació negativa i delaten els prejudicis racistes o classistes dels qui les fan servir, sovint amb una intenció discriminatòria.
Ara bé, igual que no sempre és senzill decidir què és un insult, tampoc no és fàcil dir què és un discurs d’odi. Com tant la intenció del parlant com la percepció de l’oient són importants, hem de considerar ofensiu “gitano” i “moro”? Algunes persones ho creuen i proposen eufemismes com “romaní” i “magrebí”?
No cal dir que, en aquests casos, la càrrega ofensiva és a l’ull dels parlants més que no pas als mots en si (cal censurar “braç de gitano” o “blat de moro”?), cosa que deixa la porta oberta a dir que qualsevol expressió pot ser indici d’un discurs d’odi per a algú. No cal dir que aquesta conclusió pot obrir la porta a la censura indiscriminada.
L’estudi dels insults i dels renecs és, en paraules del psicòleg expert en cognició Steven Pinker, una finestra a la ment humana. I ens pot obrir noves vies per entendre què ens fa humans i com hem d’analitzar els discursos d’odi sense caure en la censura.