Escriptores republicanes

Les novel·listes

Entre 1923 i 1932, la cultura catalana veu sorgir una nova fornada de narradores. Proporcionalment, són més que mai i, d’entrada, escriuen a partir del model sentimental o del punt de referència essencial que significa l’obra de Caterina Albert / Víctor Català en l’àmbit general de la prosa. En el tombant vers els anys trenta, tanmateix, l’escriptura d’aquestes autores s’instal·la en el psicologisme i el barcelonisme per entroncar —o almenys procurar-ho— amb els temes i amb les tècniques de la literatura europea d’entreguerres. I comença a prendre cos, així, una novel·la femenina moderna en català, entenent femenina en relació amb l’agència (produïda per dones) i moderna (un terme força més ambigu), en relació amb la concepció de l’adjectiu a partir del punt d’inflexió que suposen els anys 1928-1929, amb la imminència del canvi de règim polític i l’acceleració de la voluntat de modernitat a l’entorn del projecte de l’Exposició Universal de Barcelona.

És clar que en mans d’aquestes novel·listes, el tractament dels temes que s’imposen amb els vents del segle xx presenta variacions significatives. Les obres de Maria Teresa Vernet, Carme Montoriol, Mercè Rodoreda, Rosa M. Arquimbau i Anna Murià, més els casos especials d Elvira Augusta Lewi i Aurora Bertrana (per ordre de publicació d’una primera novel·la), desclouen diferències substancials entre elles tant pel que fa a les trajectòries i als plantejaments literaris com als resultats efectius i a les tradicions cultural de què s’alimenten.  La seva producció comparteix tanmateix la centralitat del gènere (el protagonisme femení predominant n’és una mostra evident) i una visió més complexa i matisada de la problemàtica de la nova condició femenina, profundament afectada pels canvis polítics, econòmics i socials que reverteixen en transformacions fonamentals de possibilitats vitals i mentalitat. Els personatges que poblen els llibres d’aquestes set autores encaren d’una manera o altra qüestions prou delicades com la sexualitat, el desig, l’adulteri, el matrimoni, la família, les necessitats materials i espirituals, etc. Però els subterfugis habituals de què se serveix la narrativa catalana per defugir-ne el tractament amb totes les conseqüències (amb el recurs al districte cinquè a primer terme) s’hi difuminen o hi perden importància en l’intent inqüestionable d’afrontar la realitat. No sempre amb èxit, val a dir-ho, a causa del conservadorisme de fons (amb la sola excepció de Rodoreda) sota la novetat de les formes. Sigui com sigui, els seus contes i novel·les ens parlen de les modificacions de la societat catalana de preguerra i d’algunes de les diverses maneres en què les dones van entomar-les; sobretot, des de la literatura. I amb una consciència evident d’estar treballant en pro del col·lectiu femení i, en definitiva, del país en general.