TFM

Aquest treball analitza la morfologia nominal i verbal de l’alguerès, una varietat del català definida per Joan Veny com “el dialecte més diferenciat de la llengua històrica catalana”, amb l’objectiu de copsar les tendències internes del seu sistema lingüístic. L’estudi se centra en l'impacte dels factors externs —com la pressió de contacte del sard i l'italià— i, especialment, en les transformacions internes explicades a través de la Morfologia Natural i els seus principis de naturalitat morfològica. Els resultats s’extreuen de l'anàlisi de múltiples casos concrets —l’al·lomorfia del sufix -ble/-bil, el paradigma dels possessius tònics, els demostratius, els verbs velaritzats, els verbs amb radical acabat en [w], l'imperfet d'indicatiu i el present i imperfet de subjuntiu— que evidencien com es configuren els mots de la llengua. En conjunt, es conclou que es tracta de tendències que responen a dinàmiques universals d'estructuració interna, sovint determinades per l'equilibri entre les pressions de l'entorn i l'evolució natural del propi sistema.

Aquest treball analitza el pes de la normativa en el model de llengua que es transmet als infants a través de sèries destinades al públic infantil emeses per TV3 durant la primera meitat de 2024, amb l’objectiu de comparar la ficció infantil i no infantil i identificar els àmbits gramaticals més sensibles a la norma. Els resultats mostren que no hi ha diferències clares entre sèries infantils i juvenils pel que fa al grau de correcció normativa, sinó que les diferències responen sobretot a l’adequació a l’edat del públic. Tot i que en el lèxic la presència d’elements no normatius és menor en la ficció infantil, en altres àmbits aquesta tendència no és tan evident. L’estudi també evidencia que les sèries doblades tendeixen a mostrar una llengua més ajustada a la norma que les de producció pròpia. En conjunt, es conclou que la ficció infantil i juvenil no prioritza tant la fidelitat estricta a la normativa com l’ús de formes genuïnes i populars, amb l’objectiu de potenciar la riquesa lèxica i la naturalitat del discurs.

Aquest treball analitza els canvis que hi ha hagut en la varietat geolectal eivissenca en un període de cinquanta anys a partir del qüestionari de l’Atles Lingüístic del Domini Català, amb l’objectiu de fer un estudi comparatiu de l’ evolució d’aquesta varietat. L’estudi se centra en el contrast entre les dades de 1974 —data en què es van fer les entrevistes a dos informants, un de Sant Josep de sa Talaia i un de Vila (Eivissa ciutat)— i les dades recol·lectades el 2023. Els resultats evidencien diversos fenòmens que afecten el lèxic tradicional, concretament una pèrdua de vocabulari referent a la natura i a les diferents activitats agrícoles, així com la castellanització dels noms de parts del cos i de les estacions de l’any, entre altres. En conjunt, es conclou que es tracta de tendències que responen a un procés de substitució de variants dialectals per les formes estàndard corresponents, tal com es manifesta, per exemple, en les denominacions d’algunes malalties.

Aquest treball analitza i reconstrueix l’ensenyament de la llengua catalana a la Conca de Tremp durant el franquisme, a partir de testimonis orals i fonts bibliogràfiques. Els resultats evidencien l’existència d’almenys sis professors que van impulsar cursos no reglats entre 1958 i 1977, en un context en què el català estava exclòs de l’ensenyament oficial. Aquests cursos, que van assolir una participació notable i creixent, oferien formació tant inicial com avançada i combinaven continguts lingüístics amb aspectes culturals. Impartits en diverses localitats i amb el suport d’entitats com centres educatius, l’església o institucions culturals, van esdevenir una via clau per a la difusió de la normativa catalana. En conjunt, l’estudi mostra com la societat civil va tenir un paper fonamental en la transmissió i la preservació de la llengua, i va superar les limitacions imposades pel règim franquista.

Aquest treball analitza la recessió d’un tret sintàctic característic del català nord-occidental —la no concordança dels verbs inacusatius, les passives pronominals i les impersonals locatives amb hi—, amb l’objectiu d’avaluar la variació en la preservació de la parla entre el Pallars Jussà i el Pallars Sobirà, dues comarques on es parla el subdialecte pallarès. L’estudi se centra a contrastar el comportament d’aquest fenomen no homogeni en ambdues zones, tenint en compte que el Pallars Sobirà es mostra històricament més conservador. Els resultats evidencien un retrocés generalitzat de la no concordança, tot i que es detecten diversos nivells de manteniment segons la generació: mentre que els informants d’edat més avançada en preserven millor el fenomen, en els de mitjana edat i joves ja s'hi observen senyals clars de pèrdua. A més, s’observa una diferenciació generacional (excepte en el grup d'edat avançada, que presenta un 100% de produccions de no concordança) en què es manté molt més la no concordança en les formes normatives que en les no normatives, i es detecten també alguns exemples que no encaixen amb el fenomen. En conjunt, es conclou que només existeixen diferències significatives entre comarques en dos casos concrets: les formes no normatives dels parlants de més de setanta-cinc anys, que retrocedeixen més ràpid al Jussà, i les formes normatives dels parlants més joves, que es mantenen clarament més al Sobirà.

Aquest treball analitza la competència en la modalitat de l'estàndard oral de la llengua catalana en joves que han fet els estudis reglats a Catalunya, amb l'objectiu d'avaluar l'eficàcia de la vehiculació lingüística a l'escola. La investigació es basa en l’estudi de la parla de quatre joves de Sant Vicenç dels Horts, nascuts entre 1995 i 2003, i compara els usos lingüístics de dos parlants d’origen catalanoparlant amb els de dos parlants d’origen castellanoparlant.
Els resultats mostren que la bretxa entre els dos grups és mínima, cosa que indica que el sistema educatiu equipara els estudiants en acabar el batxillerat. Tot i que s'observen algunes diferències en la modalitat oral, la majoria dels errors són compartits. De fet, tots els informants cometen errades vinculades al registre col·loquial, a la interferència del castellà i a trets propis del dialecte central (concretament del barceloní), sense una separació clara segons la llengua d'origen. En conjunt, es conclou que la qualitat del català formal oral d'aquests joves és positiva, ja que el fet d'haver estudiat en català fa que demostrin molts més encerts que incorreccions.

Aquest treball analitza la grafia x en l’ortografia catalana, considerada per l’autor com una “grafia conflictiva” pel fet que pot representar tant el so [ʃ] com el grup /ks/. L’objectiu de l’estudi és, d’una banda, descriure aquest problema lingüístic i, de l’altra, adquirir les eines necessàries per plantejar una possible reforma ortogràfica, culminant en una proposta normativa que en resolgui la conflictivitat. Els resultats es basen en la creació d’una unitat de mesura pròpia, l’“ics”, que permet quantificar la presència i el grau de conflictivitat d’aquesta grafia en diferents corpus. L’anàlisi mostra que, tot i que la majoria d’usos de la x no és problemàtica (al voltant del 83-85%), existeix un percentatge de casos conflictius (15-17%), en contrast amb altres grafies del sistema ortogràfic català, que presenten nivells de regularitat més elevats. L’estudi incorpora una perspectiva històrica, amb dades procedents de corpus anteriors al 1600 i de documentació notarial dels segles XVII i XVIII, que permeten contextualitzar l’evolució d’aquesta grafia. En conjunt, es conclou que la x presenta un cert grau de conflictivitat dins del sistema ortogràfic català, i s’hi assaja una proposta de modificació normativa per tal de resoldre aquest problema.

Aquest treball mostra les tres primeres fases d’una recerca en arqueologia lingüística, basada en l’estudi de mostres toponímiques com a evidències arqueològiques de la llengua, amb l’objectiu d’analitzar d’una manera exhaustiva la forma dels topònims i l’indret on es troba abans d’aventurar-ne una etimologia. L’estudi se centra en una metodologia innovadora que fa ús de les noves tecnologies i pren com a referència el context de comarques veïnes al Pallars Sobirà —el Pallars Jussà i l’Alt Urgell—, on els primers documents escrits en català són del segle XI i on Joan Coromines va constatar uns percentatges favorables a etimologies romàniques. Els resultats d'aquests primers estudis morfofonològics (que es mantenen en un estadi d'hipòtesis a l'espera d'entrar en la semàntica) suggereixen que els topònims actualment estranys podrien correspondre a una llengua semblant al català, la qual cosa requereix avançar més en les investigacions per poder-ho assegurar. En conjunt, es conclou que es tracta de resultats preliminars que serveixen per acumular dades clau per a l'argumentació de les futures conclusions.

Aquest treball analitza la distribució de les vocals mitjanes tòniques a la localitat de Berga, amb l’objectiu de fer-ne un estudi descriptiu i comparar-la amb la pronúncia considerada general o no marcada del barceloní i, per extensió, del català central. L’estudi se centra en les diferències intradialectals —molt menys estudiades que els límits entre dialectes— per intentar determinar el perquè de les diferents realitzacions a partir de l'evolució històrica dels mots o de qüestions contextuals. Els resultats evidencien que l'abast de la divergència és remarcable i inclou un conjunt de termes prou elevat com per ser digne d’estudi, la qual cosa permet deixar constància de les pronúncies genuïnes de la zona. En conjunt, es conclou que es tracta de tendències i regularitats que responen tant a factors contextuals com a la mateixa evolució històrica de la llengua, fet que ajuda a explicar d’una manera sistemàtica la distribució de la fonètica d'aquestes vocals.

Aquest treball analitza els trets fonètics, el lèxic, la fraseologia i la toponímia de la vila dels Prats de Rei, amb l’objectiu d’estudiar l’evolució del parlar de la zona en les noves generacions i la influència de l’estàndard lingüístic. L’estudi se centra en una zona de transició —situada entre el català central i el nord-occidental— per avaluar la pèrdua progressiva dels trets dialectals característics per la pressió de la varietat difosa per l’escola i els mitjans de comunicació. Els resultats evidencien el manteniment de la realització tancada de la vocal /e/ (provinent d’E llarga i I breu llatines, especialment per contacte amb consonants palatals) tant en parlants grans com en els joves, a diferència de bona part del català central. A més, es detecta el tancament de la vocal o quan hi ha diftong amb [w], un fenomen d’àrea més restringida que es manté en les noves generacions. En conjunt, es conclou que es tracta de tendències que responen a la resistència de trets locals específics que conviuen amb la pressió de l'estàndard, els quals es limiten a zones concretes i comarques veïnes de la Segarra, el Solsonès o l’Urgell.

Aquest treball analitza diversos usos lingüístics presents als mitjans de comunicació, concretament a Televisió de Catalunya, que s’allunyen de la normativa, amb l’objectiu de proposar solucions i criteris clars per facilitar la tasca dels professionals lingüístics. L’estudi se centra en quatre casos concrets —comentar, generar, com a i des de— i en posa de manifest un ús sovint abusiu que pot afectar la claredat i la precisió del discurs informatiu. Els resultats evidencien que aquests usos no han estat gaire tractats en la bibliografia de referència ni en els llibres d’estil, malgrat la seva extensió en els mitjans. En conjunt, es conclou que es tracta de tendències que responen a una voluntat d’elevar artificialment el registre del discurs, sovint en detriment de l’adequació i la precisió lingüística.

Aquest treball analitza els motius del predomini del castellà en el sector de les revistes femenines d’alta gamma, amb l’objectiu d’avaluar la presència i el grau d’estandardització del català en aquest àmbit. Els resultats mostren que, malgrat alguns casos puntuals d’implantació, el català continua tenint una presència molt limitada, mentre que el castellà manté una posició dominant. L’estudi evidencia que aquesta situació no respon únicament a factors econòmics, sinó també a qüestions d’estatus lingüístic, ja que les editorials tendeixen a considerar el castellà com a llengua suficient per al mercat, tot relegant el català a un paper secundari. Tanmateix, es constata que l’ús del català en aquest sector no és nou, sinó una recuperació parcial d’una presència anterior a 1936. En conjunt, es conclou que el procés d’estandardització del català en aquest àmbit encara és incomplet, especialment per la manca de terminologia específica, i que la seva consolidació depèn d’una major implantació en publicacions periòdiques, que permeti desenvolupar i normalitzar els recursos lingüístics propis del sector.

Aquest treball analitza el model de llengua dels periodistes occidentals que intervenen als Telenotícies de TV3, amb l’objectiu d’avaluar tant el grau de manteniment dels trets propis de la seva varietat geolectal com el nivell d’adequació a l’estàndard occidental. A partir de l’estudi de diversos locutors, els resultats mostren una tendència clara a la substitució de formes pròpies occidentals, especialment en l’àmbit de la morfologia verbal, per variants orientals, mentre que els trets fonètics es mantenen amb més resistència, tot i que també es veuen afectats per la influència del central. L’anàlisi evidencia igualment diferències en les actituds lingüístiques dels periodistes, que oscil·len entre l’adopció de formes estandarditzades de prestigi i una posició més fidel a la varietat pròpia. En conjunt, es constata una situació d’endodiglòssia que reforça el prestigi de la varietat central i que dificulta la consolidació d’un estàndard oral occidental. Així, malgrat alguns esforços de correcció del desequilibri geolectal, el model de llengua resultant no ofereix una representació clara de l’estàndard occidental.

Aquest treball analitza la morfologia del present de subjuntiu en la varietat dialectal nord-occidental del català, amb l’objectiu de constatar la introducció d’un canvi lingüístic i comprovar fins a quin punt les formes tradicionals són substituïdes per l’estàndard. L’estudi se centra a avaluar si l'aparició d'aquest tret formal i prestigiós s'ha produït d’una manera homogènia o si existeixen zones amb diferents nivells de permeabilitat, prenent com a mostra un corpus geogràfic ampli —dinou capitals de comarca, dinou localitats amb un nombre més reduït d’habitants, la capital andorrana i Ordino. Els resultats evidencien que les marques innovadores d'aquest temps verbal no han entrat de la mateixa manera a tot el territori, i detecten a més que el procés d’orientalització és significativament més important en els joves que en els informants adults. En conjunt, es conclou que es tracta de tendències que responen a una dinàmica de canvi generacional i geogràfic asimètric, la qual cosa permet obtenir un panorama ben definit de la situació actual d'aquest subdialecte.

Aquest treball té per objectiu dur a terme una comparació de l’Essai de dictionnaire historique de la langue catalane, de Julià-Bernat Alart, amb el Diccionari Català-Valencià-Balear, d’Antoni M. Alcover i de Francesc de Borja Moll, d’una banda, i amb el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, de Joan Coromines, de l’altra, considerats els dos diccionaris històrics de la llengua catalana per excel·lència. du Aquest TFM du a terme una comparació exhaustiva dels darrers cent lemes de la lletra O de l’Essai d’Alart. Gràcies a aquesta feina, es poden ratificar les intuïcions que alguns lingüistes catalans han tingut en relació amb l’Essai: que és un material molt ric en informació i noves dades sobre la llengua catalana antiga i, més concretament, sobre la història del rossellonès.

Aquest treball investiga els recursos destinats a l’assessorament lingüístic en la radiodifusió privada d’abast nacional i en la de proximitat a Catalunya, a partir de l’anàlisi de dues emissores: RAC1 i La Xarxa. L’estudi descriu el funcionament de les seves unitats d’assessorament lingüístic i el paper dels professionals amb formació filològica, més enllà de la simple correcció de textos. Els resultats mostren que ambdues emissores disposen d’estructures orientades a garantir la qualitat lingüística, amb equips que utilitzen eines tecnològiques i recursos de referència com l’ésAdir o el Termcat. Tanmateix, també es constata que no totes les emissions passen per un procés de revisió, especialment durant els caps de setmana. L’anàlisi revela diferències en l’enfocament: mentre que a La Xarxa es prioritza la formació dels redactors per millorar els hàbits lingüístics, a RAC1 hi predomina la correcció directa dels textos. En conjunt, les dues unitats contribueixen a la construcció d’un estàndard oral de qualitat, tot i que la manca de recursos humans limita les tasques de seguiment lingüístic.

Aquest treball analitza el lèxic utilitzat en els informatius de Lleida Televisió amb l’objectiu de determinar la presència de la varietat nord-occidental en el model de llengua del canal. L’estudi mostra un clar predomini del lèxic estàndard general, amb una presència molt limitada de formes pròpies del nord-occidental, que apareixen sobretot en notícies relacionades amb l’àmbit agrari o mediambiental. En la resta de seccions, com política, economia o societat, preval l’ús de formes estàndard, mentre que els usos no normatius hi són escassos. En l’àmbit esportiu, en canvi, es detecta una major presència d’estrangerismes i terminologia específica acceptada pels mitjans. En conjunt, els resultats evidencien un model lingüístic fortament normatiu, però amb una representació reduïda de la variació dialectal nord-occidental.