L’objecte d’aquesta tesi és la tria de llengua de la Cancelleria reial de la Corona d’Aragó segons que es desprèn del total de les lletres reials redactades per l’escriptor Bernat Metge com a secretari dels Reis Joan I i la seva muller Violant de Bar (també catalogo elementalment totes les lletres de Metge al servei del Rei Martí, però en general no les tinc en compte més enllà). Les tres llengües que s’hi fan servir, l’aragonès, el català i el llatí, hi dibuixen clarament un patró pel qual la tria de llengua sol dependre de la destinació. Per a explicar aquesta distribució, recorro als models de la planificació lingüística d’Einar Haugen i del marcatge de Carol Myers-Scotton. El model de Haugen inclou no només les quatre operacions sovint represes (selecció, codificació, extensió i elaboració) sinó també tres criteris. Partint-ne, suposo que la tria de llengua de la Cancelleria d’Aragó pren forma sota dues menes de condicionants. Dels criteris haugenians d’eficiència i acceptabilitat, centrats en l’usuari, n’extrec quatre factors substancials —nativitat, aprenentatge, codificació i autoreconeixement—, relatius a les capacitats i l’autoidentificació de la Cancelleria, i determinats per la seva naturalesa en tant que Cancelleria de la Corona d’Aragó, per oposició a qualsevol altre marc de sobirania. En canvi, el criteri haugenià d’idoneïtat se centra en el missatge i en el grau de precisió amb què l’usuari vol expressar-lo. Així, assumeixo, seguint el model de Myers-Scotton, que la tria de llengua de la Cancelleria és portadora d’un missatge, de tipus intencional, amb el qual, segons sostinc, es fa una declaració sobre la sobirania del Rei, quasi sempre afirmant-la. Aquest missatge, però, cal adaptar-lo a cada destinació, perquè la relació implicada en la sobirania és diferent amb cada interlocutor. És això el que crea la necessitat de precisió a què ha de fer front el dispositiu de tria de llengua de la Cancelleria. Per a comprendre aquest funcionament variable torna a ser útil el model de Myers-Scotton. Entrant en el seu concepte nuclear de conjunt de drets i obligacions, aïllo dos criteris actius sobre la tria de llengua de la Cancelleria —anomeno 'criteris' els condicionants que, a diferència dels factors substancials, impliquen una decisió (conscient o inconscient). Sota el criteri de mateixesa, hom decideix si donar prominència a la mateixesa o a la diferència, i en això, el valor de cadascuna de les tres llengües disponibles ve de la distància formal que la separa de la de l’interlocutor. En canvi, en resposta al criteri de caràcter, la Cancelleria atribueix al Rei, servint-se de la llengua que n’és l’índex, el conjunt de trets que escenifica la relació amb l’interlocutor que convé més a la sobirania del Rei. D’aquesta manera, l’aragonès i el català, mitjançant la mateixesa i la reclamació dels diferents títols de sobirà dels Estats de la Corona, permeten d’estrènyer el lligam entre el Rei i, respectivament, una part dels seus súbdits, per als quals creix la necessitat d’obeir, alhora que, en la diplomàcia, cada romanç lliura un combat particular en la defensa de la independència de la Corona d’Aragó respecte dels seus veïns immediats, el Regne de França i la Corona de Castella. El català també identifica la Família reial, i el llatí indica tant la pertinença catòlica com el vigor legal. Amb l’edició d’unes cinquanta lletres majoritàriament fins ara inèdites, exploro possibles anàlisis quant als factors substancials, i aprofundeixo en una que mesura l’acció dels meus dos criteris. Hi detecto compatibilitat general de les lletres analitzades —majoritàriament de la Reina Violant— amb el que suposo, però també alguns contraexemples.

La matèria d’estudi d’aquesta recerca és la varietat estàndard planificada i difosa pels mitjans de comunicació de massa catalans. L’objecte d’estudi d’aquesta tesi doctoral el constitueixen els usos dubtosos que sorgeixen en el llenguatge periodístic. Entenem per “ús dubtós” un element lingüístic de l’estàndard que els professionals dels mitjans fan servir com una estratègia discursiva perquè els sembla que així apugen la formalitat del discurs, però que en molts dels enunciats no és adequat i arracona formes més precises. Majoritàriament l’ús dubtós no s’ajusta a la prescripció normativa, malgrat que en el cas que ens ocupa aquest punt de vista no és determinant, sinó que és més aviat el de l’adequació a l’estil dels mitjans de comunicació (que requereix claredat, concisió, precisió i senzillesa) el que el fa qüestionable.
Per tant, el nostre objecte d’estudi es gesta en la fase de l’elaboració funcional de la llengua, especialment en el cultiu. Aquest fenomen ha estat detectat per diversos autors i mitjans de comunicació (en els seus llibres d’estil), però no ha estat mai delimitat clarament. Els noms amb què se sol anomenar el nostre objecte d’estudi, en les obres que s’hi han referit, són “fórmules estereotipades”, “clixés”, “tòpics”, “falques”, “mots crossa” o “comodí”, “journalese”...
Aquesta investigació es basa en un corpus dels set mitjans de més audiència que utilitzen el català com a llengua vehicular: TV3, el circuit català de TVE, Catalunya Ràdio, RAC1, El Periódico de Catalunya, Ara i Nació Digital. N’hem tingut en compte diversos programes i seccions: informatius, magazins informatius i d’entreteniment, notícies de diferents àmbits (política, internacional, societat, cultura...) i articles d’opinió. A partir del buidatge d’aquest corpus, hem analitzat els tres casos amb més freqüència d’aparició de les quatre categories d’ús dubtós que hem fixat a partir de l’anàlisi de les obres especialitzades en llenguatge periodístic de referència que en parlen i els manuals d’estil més importants, sobretot del domini lingüístic català però també de l’àmbit espanyol i anglès. També hem establert vuit condicions (sis d’obligatòries i dues d’opcionals) que ha de complir cada cas per esdevenir un ús dubtós.
Els resultats més destacats són que els dotze casos analitzats compleixen les condicions obligatòries i la gran majoria, les opcionals. Les categories i els dotze casos corresponents són els següents: les impropietats (líder, assegurar i comentar), els tòpics d’expressió (des de, davant i després de), els operadors (tema, una mica i per part de) i les metàfores gastades (nom, gest i protagonista). Principalment són una innovació de la llengua sorgida per un significat perifèric, eclipsen solucions més adequades, els fan servir diversos professionals dels mitjans, apareixen en situacions comunicatives formals, s’expandeixen en contextos diferents, ocasionen frases estridents per poc naturals i, opcionalment, són una interferència (de manera que eliminen trets genuïns d’una llengua subordinada com el català), i els llibres d’estil els recullen. D’una altra banda, oferim una llista de cinquanta casos, separats per aquestes quatre categories, que no han estat analitzats però que provisionalment compleixen les condicions per ser usos dubtosos.

La tesi doctoral La divulgació de la codificació fabriana de la llengua catalana. El cas de Cèsar August Jordana, de Georgina Jordana i Carreres, té un doble objectiu. D’una banda, es proposa estudiar l’obra de Jordana com a divulgador de la normativa de la llengua catalana que havien establert l’Institut d’Estudis Catalans i Pompeu Fabra durant el primer terç del segle XX. De l’altra, vol reconstruir la trajectòria vital de l’escriptor, gramàtic i traductor Cèsar August Jordana i Mayans (Barcelona, 1893-Santiago de Xile, 1958).
Aquesta recerca s’estructura en set capítols. La introducció en fixa la motivació, l’objecte d’estudi, l’objectiu, les preguntes, les hipòtesis, la metodologia, els estudis previs i l’estructura. A continuació, el lector hi trobarà un marc teòric, que exposa conceptes relatius a la història de la llengua catalana i al procés d’estandardització de llengües minoritzades. El capítol següent és una contextualització dels fets polítics, socials i culturals de l’època de Jordana, centrada en els llocs en què va viure: Catalunya (1893-1939), França (1939) i Amèrica del Sud (1940-1958). Els dos capítols següents -nuclears de la recerca- contenen l’estudi de la seva obra d’extensió social de la normativa lingüística, precedia per una biografia seva, que ha estat possible gràcies a la localització d’un nombre considerable de documents inèdits custodiats en arxius públics i privats. A continuació, el lector hi trobarà les conclusions que es desprenen de l’estudi que s’ha dut a terme, i el capítol següent recull, succintament, una llista de perspectives d’estudi que s’obren a partir d’ara. A més, aquesta tesi conté un apartat bibliogràfic, seguit de tres annexos: (I) les referències de la producció periodística completa de Jordana -que en facilitarà la localització-, (II) les portades de les traduccions que va dur a terme d’altres llengües al català -d’obres que avui són difícils de localitzar perquè estan descatalogades- i (III) la descripció de les imatges aparegudes a la tesi.
Els resultats d’aquesta tesi doctoral posen de manifest, d’una banda, nous episodis de la trajectòria vital de Cèsar August Jordana integrats, al costat dels que ja es coneixen, en un text biogràfic actualitzat. Aquest bloc, que segueix l’ordenació cronològica pròpia d’aquest gènere, està dividit en apartats determinats pels llocs en què Jordana va residir, per raó de fets polítics: Catalunya (1893-1939), i, a causa de l’exili forçat a què es va veure obligat, França (1939), Argentina (1945-1957) i Xile (1940-1945 i 1957-1958). De l’altra, aquesta recerca dona a conèixer la feina que Jordana va dur a terme en relació amb l’extensió social de la normativa del català en quatre àmbits: com a autor de manuals de llengua, com a escriptor d’un nombre considerable d’articles sobre llengua a la premsa, com a professor de cursos de llengua catalana i com a corrector lingüístic. Quant a la primera faceta, va publicar Com s’han d’escriure les cartes comercials (1927), Formulari de documents en català (1931), Correspondència familiar i de societat (1931), El català i el castellà comparats (1933), El català en vint lliçons (1934) i Els barbarismes (1935). La seva producció aplega més d’un miler d’articles periodístics, als quals s’han d’afegir els cursos de català que va impartir com a professor en entitats privades i públiques, i també la feina de corrector que va desenvolupar per a editorials i particulars.

Aquesta tesi té per objectiu analitzar, des del punt de vista de la planificació lingüística i amb una perspectiva sincrònica, el model de llengua estàndard oral vehiculat pel sistema d’ensenyament i pels mèdia públics de televisió de l’àrea tortosina. Així, aquesta investigació es divideix en dos eixos: el de l’àmbit educatiu i el dels mèdia.
En primer lloc, pel que fa a l’ensenyament, ens centrem en l’estudi de l’estàndard oral difós pels mestres del primer curs de primària de les escoles de 9 poblacions catalanes i d’11 valencianes, situades a banda i banda de la frontera administrativa. En total, analitzem 29 tutors d’aquest nivell educatiu i contrastem les seues dades amb les dels alumnes, això és, prenem com a filtre de l’objecte de recerca els usos lingüístics adquirits pels 416 alumnes d’aquests ensenyants.
En segon lloc, amb relació als mèdia, examinem el model lingüístic emprat pels tres periodistes tortosins que apareixen en les dos edicions del Telenotícies de TV3: Glòria Boquizo, Fàtima Llambrich i Víctor Sorribes. El corpus de treball està format per 101 peces televisives d’informació.
Quant a l’estructura, la tesi té quatre parts. A la part i n’exposem el marc teòric: les nocions d’ecologia lingüística, de llengua estàndard i d’estandardització. Dediquem la part ii a la contextualització de diversos aspectes de la investigació. En primer lloc, definim l’àrea objecte d’estudi, circumscrita a la Mancomunitat de la Taula del Sénia, mitjançant dades de caràcter demogràfic i econòmic; en segon lloc, descrivim geolectalment el tortosí de les comarques examinades: el Montsià, el Baix Maestrat i els Ports. En tercer lloc, centrant-nos en aquesta àrea central del domini lingüístic, resseguim el procés d’estandardització en aquest territori a partir del model de llengua vehiculat. Finalment, mostrem una panoràmica de l’estàndard oral català difós a TV3 durant els darrers 30 anys.
Bastim la part iii amb l’anàlisi de les dades recollides distribuïdes, d’una banda, tenint en compte el nivell de llenguatge —fonètica, morfologia i lèxic— i, de l’altra, segons l’àmbit d’investigació: ensenyament i mèdia. En primer lloc, quant a l’àmbit educatiu, les dades revelen la manca de discerniment dels docents entre les variants tortosines codificades per l’estàndard i les col·loquials i també la difusió de formes estàndards del català central en detriment de les tortosines. En aquest sentit, l’arraconament de les solucions estàndards tortosines es concentra, sobretot, en el lèxic i, en menor mesura, en la morfologia nominal. Tanmateix, el grau d’integració del tortosí en el model de llengua dels docents valencians és superior al dels catalans, atès que l’estàndard imperant al País Valencià és l’occidental. En segon lloc, de l’anàlisi lingüística dels mèdia se’n desprèn l’heterogeneïtat de models entre els locutors, tot i que la tendència general és l’abdicació de les variants verbals estàndards tortosines. Per contra, es demostra que la fonètica és el nivell lingüístic més refractari a l’estàndard del català central, per bé que hem documentat realitzacions al·lòctones com la reducció vocàlica.
En darrer terme, en la part iv, per un cantó, presentem les conclusions de la tesi, en què es posa de manifest la vehiculació parcial de l’estàndard planificat tortosí. Més concretament, es revela que el grau d’integració del tortosí en l’estàndard difós és elevat en la fonètica, mitjà en la morfologia nominal i irregular en la morfologia verbal i en el lèxic —nivells en què convé distingir entre els resultats a l’ensenyament i als mèdia. Per l’altre cantó, proposem un model de llengua d’estàndard oral per a la zona tortosina per a cada sector analitzat a partir de les dades recollides, les quals permeten traçar futures línies de recerca sobre l’estandardització d’àrees administrativament frontereres.